La tele d'Anastasia

La vida al barri, lluny de la fanfàrria turística, transcorre amb un altre tempo. Passen dues senyores amb carret cap al Mercadona; al cap d’una estona, un senyor amb nét endossat travessa el carrer que tres escombriaires veterans netegen de flors grogues caigudes de les acàcies. «Si em fessin fix –comenta un–, m’agafaria les vacances al setembre. Allà a dalt, per la part de Girona». La vida al barri.

  Asseguts en un banc a l’ombra, al carrer de Teulada, fem temps fins que arribin els dos xavals de la cooperativa Alencop. Encara que hem sortit tots junts de la nau al carrer de Santander, juguem amb l’avantatge d’haver arribat en moto, mentre que els nois de la ferralla vénen en bicicleta, una de les quals està equipada amb motor elèctric i un remolc per carregar trastos. Perquè d’això tracten aquestes línies, d’acompanyar-los durant un matí de feina a recollir el que convingui. Aixetes, paelles, un rostidor de pollastres, la cadira de rodes, aquests bolets metàl·lics que escalfen les terrasses a l’hivern.

El xis, xis, xis de les escombres sobre la vorera, gairebé un murmuri, té un no sé què reconfortant i domèstic, la confirmació gairebé ontològica que, en el fons, l’home no aspira a res més que a tenir una vida digna i que el deixin en pau. Com els xavals del desballestament, suposo. Almenys, han trobat un succedani de recolliment a Alencop després del desallotjament, fa tres anys, de la nau del carrer de Puigcerdà, on centenars de sense papers malvivien amuntegats i sense aigua. «Adéu, senyora Marcela; feia molt que no la veia». La vida al barri del Besòs. Encara que el GPS del mòbil s’ha tornat boig en l’últim tram, arriben amb bon crono: Joseph Amba (36 anys, Camerun) i Kehinde Agboola (43 anys, Nigèria). Té gràcia que facin servir la paraula «moreno» per referir-se a si mateixos i als de la seva raça; al barri, al carrer, es parla així.

Un imant a la nevera

La comanda consisteix a recollir un trasto a casa d’Anastasia, que resulta que és una senyora de 88 anys simpatiquíssima: a punt està de fer cafè per a tota la troupe. El trasto en qüestió és un televisor analògic, un Sony de l’any de patapum, fins i tot la propietària es riu de la seva vetustat. «Em vaig assabentar que existia la cooperativa per la meva filla, que ho troba tot a internet. I hi vaig trucar. Si es tracta de donar un cop de mà a aquests nois, doncs encantada». Joseph li regala un imant de nevera amb el telèfon de l’entitat perquè no se n’oblidi. Apunto: 936 119 201.

    En part, la iniciativa no acaba d’agafar l’empenta que es mereixeria perquè pocs barcelonins saben que existeix, de manera que si no reben trucades –emportin-se la nevera, el termos oxidat–, s’han de quedar a la nau sense fer res. Ai, el pou de les hores mortes en l’espera. Els ferros del carrer ni els toquen; són per a la pirateria ferrallera, per als xavals que van amb el carret del supermercat arrambant amb tot el metall que poden. Antics companys de fatigues.

433 euros amb 23 cèntims

¿Quant cobren? «Trinco trinco són 433 euros amb 23 cèntims». No està malament si es té en compte que el salari mínim a Nigèria són 88 euros, i a Camerun, 40, i que disposen de sostre compartit i una moneda social que els permet comprar més barat en algunes botigues. L’anomenen alencopín, que té un aire de Monopoly cutre.

  

Notícies relacionades

Beneïda ferralla

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

 En aquesta manera de parlar, en aquesta expressió «trinco trinco  són», s’embosca la quotidianitat de qui passa per estretors i ho ha passat encara pitjor. Kehinde, per exemple, accedeix a explicar la seva història, però no li vénen de gust els retrats: li van robar tot just arribar, un suposat col·lega el va deixar penjat, va haver de dormir al carrer, va demanar ajuda a Creu Roja i va anar empalmant feines precàries, encara que era professor de secundària al seu país. «Millor això que res», diu Joseph, que havia treballat en la construcció com a soldador de primera.

    Amb la missió complerta –no tenen més recollides–, enfilen cap a la nau amb la tele d’Anastasia. Pedalejant, que ve a ser un símil molt gràfic de la vida. Per a ells, ara, una mica menys costeruda.