Bones anxoves a Detroit

L'aperitiu al celler J. Cala encara és un luxe popular i no una moda cara de gent guai

Aquest tram de Pere IV recorda el cadàver del bressol del motor: descampats, ruïnes industrials i abandonament

cmarquez34611306 barcelona 07 07 2016 el barceloneando sobre la bodega j cal160707184246 / JOSEP GARCIA

cmarquez34611306 barcelona 07 07 2016 el barceloneando sobre la bodega j  cal160707184246
cmarquez34611312 barcelona 07 07 2016 el barceloneando sobre la bodega j  cal160707184302

/

3
Es llegeix en minuts
Ramón Vendrell
Ramón Vendrell

Periodista

Especialista en pop antic, tebeos, llibres, rareses i joventut

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Si entro en un bar i veig sifons en nombre excessiu i distribuïts amb intenció exhibicionista faig el mateix que si hagués vist escarabats corrents pel taulell: me’n torno per on he vingut. Cada vegada pots anar a menys bars a Barcelona, diràs. És així, però la meva economia ho agraeix i la meva salut també, perquè no puc evitar sulfurar-me davant la visió de gent guai bevent vermut com si fos sang de Crist (que per cert pels preus que gasten aquests locals ho podria ser). Doncs això, que fer l’aperitiu ha passat de luxe popular a moda cara.

    Juan Antonio González Cala, sevillà emigrat al Poblenou, treballava d’auxiliar tècnic d’obra. El 1980, quan a Espanya hi havia una crisi que tampoc era cap broma, es va quedar a l’atur. La seva mare li va donar un cop de mà per agafar el 1981 el traspàs del celler Can Roca, inaugurat el 1927 a Pere IV, 460, que va ser rebatejat J. Cala.

    Un dels, diguem-ne, arguments de traspàs va ser que el celler despatxava cada matí 21 litres de barreges. Aquest còctel era, més o menys (no es feia servir got mesurador), meitat de moscatell i meitat d’aiguardent, el combustible favorit dels treballadors de la fàbrica Nubiola, a la qual la taverna estava annexa. De fet, González Cala encara paga el lloguer als Nubiola. Com a mínim prendre’s una barreja (i les que calgués) per anar a fabricar blavet, producte que deixava la roba blanca molt neta però l’elaboració del qual contaminava de mala manera.

    Excepte per la caiguda en picat de les vendes de barreges i per la personalització de les parets (motius taurins, flamencs i boxístics), poc ha canviat el bar des d’aleshores. Les bótes grans encara guarden vins de Gandesa, el Priorat i la Manxa, si bé les petites, que abans estaven destinades a aiguardents i licors, són només decoratives: està prohibida la venda de destil·lats a l’engròs.

El secret gallec

L’especialitat de la casa són les anxoves. Del nord, per descomptat. «No hi ha color amb les de l’Escala», diu González Cala. Cada mes de setembre en compra unes 70 llaunes de 10 quilos a una conservera gallega de la qual no deixa anar el nom ni que el matin. Són en semiconserva, és a dir, premsades en capes només amb salmorra. «A cada capa n’hi pot haver com a màxim 10 unitats. Si n’hi ha més, no donen la talla». I cada nit dedica entre dues i tres hores a dessalar i netejar les peces que servirà l’endemà. «És necessària aigua freda i corrent, i no n’hi ha prou amb un filet. Fes-ho a l’hivern».

Notícies relacionades

    Ja és l’endemà. González Cala serveix una anxova (o sigui, dos filets) gran, ferma, carnosa, només amb lleuger gust de peix i en el punt just de sal. Com a extra, quatre o cinc olives farcides, també grans, fermes i carnoses. Es pot triar, un raig de vinagre, d’oli o de salsa d’aperitiu. Són 2,40 euros, 3,75 si s’acompanya amb un got de vermut Perucchi. Un luxe popular. Quant de mal ha fet en la gastronomia de bar la idea que la qualitat es paga. Home, fins a cert punt. ¡Són punyeteres anxoves, és punyeter vermut! El celler J. Cala farda en rètols de tenir les millors anxoves del nord. En qualsevol cas són molt bones i te les pots permetre.

    Moltes més coses que l’interior de l’establiment han canviat des del 1927 i també des del 1981 en el seu entorn. Aquest tram de Pere IV i les seves rodalies no és que conservin vestigis que el Poblenou va ser el Manchester català, és que són un petit Detroit, tot descampats, ruïnes industrials i abandonament. Això garanteix per regla general que no trobaràs hipsters a la taverna («cap legionari pot ser maricon», va sentenciar un parroquià dimarts passat) i posa traves a les ganes d’anar a fer un altre aperitiu que dóna un aperitiu, i així successivament, sovint amb conseqüències lamentables. Amb o sense anxoves de nota, amb prou feines hi ha bars per allà.