Buscant les Daenerys, Cersei i Sansa de Barcelona

El que ve a continuació no li arruïnarà Juego de tronos a ningú; vaja, que no hi ha aquí cap ànim de spoilejar, però és que va ser descobrir una de les rutes turístiques que organitza el jove historiador Salvador Lou per Barce-lona i pensar de seguida en el paper evolutiu de les dones en la sèrie de moda de la HBO, cosa en què els més tronistes ja es deuen haver fixat. Tot i que amb excepcions, o sigui, Cersei al marge, el rol dels personatges femenins era en els primers capítols, per dir-ho shakesperianament, el d’una dòcil Ofèlia i, caram, passades sis temporades, les que sobreviuen estan fetes unes Lady Macbeth.

Després hi ha la qüestió dels nus, tan gratuïts al principi com ho van ser en el cine espanyol dels anys 70, que s’incloïen en el guió per fer pujar…, ¡ehem!, deixem-ho en les audiències. Que l’hi preguntin a Assumpta Serna, que un dia va anar al cine Carretas de Madrid a veure una pel·lícula que ella mateixa va protagonitzar el 1978, L’Orgia, més una comèdia que no pas un film verdot, i de sobte, no obstant, es va veure envoltada d’onanistes. I per últim, i això enllaça directament amb la ruta turística de Lou, que és al que anàvem, hi ha les putes i els prostíbuls, tan comuns a Juego de tronos.

Vici i barricades

Les dones de la Barcelona rebel. D’això van les dues hores de passejada amb Lou i amb la vintena de persones que s’han apuntat a l’excursió del dissabte, un instructiu recorregut que comença precisament amb dues bagasses literalment d’empenta, la Bilbaína i la Castiza, que al Raval del 1909, durant la Setmana Tràgica, es van encarregar d’aixecar la barricada del carrer del Migdia, la ruta d’entrada al vici des del port de la ciutat.

La primera, Josefa Prieto, era propietària d’un bordell, i potser el que defensava era que no se l’emportessin els clients remilitaritzats per ordre del Govern a morir en terres marroquines, però el cas és que el seu nom ha passat a la història com a exemple del protagonisme de les dones durant aquella sagnant setmana de disturbis i crema de convents.

Salvador Lou, se li ha de reconèixer, té una mise-en-scène envejable. També té un relat que va més enllà dels fets i les dates històriques. El que narra és que les conquistes socials, sobretot les de les dones, no han sigut mai fàcils i que l’amenaça del retrocés sempre està present. A la plaça de Sant Jaume, per exemple, repassa l’accidentat accés de la dona al vot a Espanya, que va haver de vèncer el rebuig d’una bona part de l’esquerra parlamentària. ¡Quins anys els de la República! El rellotge del temps avançava per fi més ràpid per a les dones que per als homes. Allà hi havia la periodista Irene Polo, segons diuen, la primera dona que va dur pantalons a Barcelona. També Elisa García, del barri de Sant Andreu i, encara que recordada per molt pocs, potser la primera miliciana que va morir al front, amb tan sols 19 anys. A Lou se li nota una certa debilitat per Mika Etchebéhère, primera capitana de les milícies.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Els anys 30, en qüestió de dones van ser narrativament la cinquena i sisena temporades de Juego de tronos, un salt endavant. Una sèrie que torna a venir a tomb allà, a la plaça de Sant Jaume, no pas perquè a la butaca de l’ajuntament hi segui avui dia Ada Colau, la mare de la

PAH, la que no crema a les enquestes, sinó per Carles Puigdemont, l’inquilí de l’edifici del davant, perquè va ser a la Girona de la qual el president de la Generalitat era alcalde on es va dur a terme el rodatge d’una part de l’última temporada. Ens el podem imaginar la nit que es va emetre l’últim capítol, amb les sabatilles o com sigui que veu la tele un president, disposat a disfrutar del goig que pugui arribar a fer la catedral de Santa Maria vista per televisió. I, aleshores, cataplum, passa el que passa. Els que ja ho han vist es deuen imaginar millor el moment. Com que es tracta de no fer espòilers, ho deixarem en el punt que segur que a Puigdemont li va quedar més bona cara quan la CUP li va deixar penjats els pressupostos.