BARCELONEJANT

El desig de ser un altre

M'he enganxat als vídeos d'un senyor baixet que no és negre, però le agradaria ser-lo. Coses més rares s'han vist

El vídeo ’Quiero ser negro’, part 1. / PLAYGROUND

4
Es llegeix en minuts
RAMÓN DE ESPAÑA / BARCELONA

Un home molt baixet –pot ser que sigui un nan, però no n’estic del tot segur– travessa Barcelona al volant d’un utilitari fet pols al qual ha batejat com a Jordan, encara que les nits que surt de marxa li canvia el nom pel d’O. J. Simpson. Aquest home no és negre, però li agradaria ser-ho. Sap que és impossible, però li fa il·lusió, almenys, imitar l’actitud dels personatges que va veure en totes les pel·lícules que es va empassar de petit entre operacions quirúrgiques i una llarga permanència en cadira de rodes. Diu que, per completar la mutació, només li falta un rellotge Casio daurat, i que quan l’aconsegueixi ja serà pràcticament negre.

A vegades, el nostre home aparca el seu Jordan en un racó especialment espantós de l’extraradi barceloní perquè hi ha uns edificis que li recorden els projects que apareixen a les pel·lícules de John Singleton. Hi fa un tomb durant una estona  i segueix el seu camí. Quan s’avorreix, treu el cap per la finestreta i, sense dirigir-se a ningú en concret, crida coses com «Hey, motherfuckers!» o «I’m a fuckin’ nigger!».

Pobre i en reserva

Quan para en una gasolinera, posa una mica de combustible al cotxe, molt poc, només el que cal per no quedar-se clavat a l’asfalt, perquè diu que els negres són pobres i sempre van en reserva. Quan arriba a casa, el rep la seva gata Aaliyah, batejada així en homenatge a una de les seves cantants favorites, i li parla en anglès: «You’re my favorite bitch, Aaliyah». També li agrada Mariah Carey, però aquí se li escapa una mica el personatge perquè no hi ha cap negre que senti la més mínima admiració per ella. Tant se val: el nostre home té un codi molt particular que es resumeix en una sola frase: a l’home negre se’l respecta.

No conec de res aquest cavaller amb qui comparteixo ciutat, però sento una estranya admiració per ell i pels vídeos que penja a la xarxa sota el títol genèric de Quiero ser negro. El més fàcil seria treure-se’l del damunt per pesat, considerar-lo un tarat més dels molts que poblen el ciberespai i oblidar-se’n, però... ¿Què voleu que us digui? A mi m’entendreix.

Pels motius que sigui –i s’intueixen dolorosos–, aquest home s’ha fabricat una fantasia en què es troba més a gust que en el món real. També ho fan els polítics i ningú els ho retreu. Total, el que subjau en la seva actitud és alguna cosa que ens ha assaltat als éssers humans des del principi dels temps: el desig de ser un altre.

en algun moment, de tots nosaltres. Només els molt petulants l'han esquivat, i ells s'ho perden El desig de ser un altre s'ha apoderat, en algun moment, de tots nosaltres. Només els molt petulants l'han esquivat, i ells s'ho perden

Em ve al cap El amante bilingüe, la novel·la de Juan Marsé en què el protagonista actua, parla i es vesteix com un xarnego de paròdia sense necessitat de ser-ho; i ho fa simplement perquè el diverteix ser qui no és.

Seguint amb les ficcions, tota la vida de Snoopy, el gos de Charlie Brown, consisteix en els seus fracassats intents de ser un altre, de ser qualsevol cosa menys el gos fatalista i depriment que és: un as de l’aviació aliada de la primera guerra mundial a la caça del Baró Roig, una estrella del beisbol, un seductor internacional... 

Però tornem a la realitat i a l’ànsia de negritud, de la qual l’home dels projects no és el primer afectat que em trobo. Penso ara en dos amics del difunt Francisco Casavella que ell mateix em va presentar i que també eren negres per convicció, encara que un ho era en més grau que l’altre. Es feien dir, respectivament, D. J. Ragnampiza Barracuda.

El primer exercia de punxadiscos amb aquest nom, mentre que l’altre, si no recordo malament, treballava en una botiga de fotocòpies i satisfeia la seva passió per la negror fent d’espontani en un bar on ja el coneixien i l’havien rebatejat com El Client CantantEl Client Cantan, arran del seu costum de pujar a l’escenari després d’un parell de copes i interpretar una versió francament bona de Redemption song, de Bob Marley.

Durant una època en què anava bé de pasta, Barracuda va llogar un bar –no recordo si el mateix on es convertia en El Client Cantant– una nit a la setmana, li va canviar el nom que tenia pel del Malecón i el va convertir en la seva versió particular del Rick’s Cafè de Casablanca. Fa anys que no en sé res d’ell.

EL MÉS NORMAL DEL MÓN

Notícies relacionades

D. J. Ragnampiza me’l trobo molt de tant en tant i comprovo que continua sent un paio molt simpàtic. Sempre va tenir certs trets africans, però jo diria que ja és pràcticament negre i em trec el barret davant del seu triomf de la voluntat. Voler ser un altre és, en realitat, el més normal del món. Només els ximples estan encantats d’haver-se conegut.

Jo mateix, quan em deixo arrossegar al karaoke per la meva amiga I. i interpreto la versió que va realitzar Bryan Ferry del tema de Kris Kristoferson Help me make it through the night, em sento de meravella i fins i tot m’oblido que tinc papada: durant tres minuts sóc aquell beautiful loser que qualsevol dona bella i de bon cor s’emportaria a casa. 

Temes:

Barcelonejant