'Sic transit gloria punk'

Me’n vaig al Macba a veure l’exposició Punk, els seus rastres en l’art contemporani, que ha comissariat David G. Torres. Al taxi, mentre canto baixet Should I stay or Should I go, dels Clash, i What do I get?, dels Buzzcocks (el trajecte és breu i no em permet entonar Rock’n’roll nurse, de New York Dolls, sentint-ho molt pel taxista perquè la clavo), rememoro la brevíssima era punk i el que va donar de si a Espanya, que no va ser gaire: les nostres escasses aportacions musicals al No future de l’època oscil·len entre el que és lamentable (Ramoncín, per exemple) i el que és desvergonyit (La Banda Trapera del Río); i, pel mig, uns quants xavals de classe mitjana disfressats de víctimes del sistema –d’acord, també és veritat que el pare de Joe Strummer era diplomàtic, però…– que no van arribar gaire lluny.

Suposo que no era fàcil reproduir a Madrid i Barcelona l’ambient enrarit de l’Anglaterra thatcheriana, i a més aquí ja teníem el nostre propi ambient enrarit: el d’una societat que deixava enrere el franquisme i que es feia il·lusions amb la democràcia; potser per això, la majoria dels nostres punks eren tan poc creïbles com gairebé tots els rapers actuals, que ni són negres, ni americans, ni de classe treballadora. En un cas i en l’altre, l’aspecte social va perdre la batalla davant la moda.

Lloc bàrbar

Sempre que em planto davant el Macba tinc la sensació de trobar-me davant d’una fortalesa assetjada pels bàrbars. M’imagino el director com el protagonista d’una novel·la de J. G. Ballard, observant per la finestra del seu despatx les tropes hostils acampades a l’esplanada i preguntant-se quan tindrà lloc l’atac definitiu, en quin moment les rampes del seu museu s’ompliran de patinadors disposats a calar foc a les instal·lacions.

Afortunadament per a ell, els bàrbars només són uns nois més o menys alternatius que es concentren en les seves piruetes amb la planxa i respecten les fronteres intangibles del museu, on mai se’ls ha acudit entrar. Dubto molt que ho facin per veure l’exposició en curs, perquè els rastres del punk estan més presents en ells mateixos que en les peces que es mostren.

Per a qualsevol curator, parlar de rastres és un xollo perquè aquest  terme permet qualsevol interpretació i un pot seleccionar les obres que vulgui sense haver de donar gaires explicacions (sempre que inclogui en la mostra artistes acollits a la correcció política progressista i que avui dia serveixen per a tot, com Raymond Pettibon, Nan Goldin o les Guerrilla Girls, que mai defrauden ni et fan quedar malament).

Espècie de seqüela

Pitjor ho va tenir Mark Sladen el 2007 quan va muntar al Barbican londinenc Panic attack! Art in the punk years, exposició de la qual l’aquí comentada constitueix una espècie de seqüela, probablement involuntària. Sladen va haver d’atenir-se al que passava artísticament a l’era punk, mentre Torres és lliure per elucubrar, basar-se gairebé exclusivament en el seu criteri i trobar rastres del punk on els altres potser ni els ensumem.

Potser per això, encara que al Macba hi hagi peces d’interès –em van impressionar les extravagàncies pictòriques de Marcel·lí Antúnez, que desconeixia–, la impressió que a un li deixa l’exposició és que es tracta d’una mirada concreta i unes teories personals, interessants una i altres, però d’impossible verificació, perquè es basen en una interpretació del concepte abordat que ni pot ni ha d’aspirar a ser canònica. Com sí que ho era en el cas de Mark Sladen, que s’atenia a la cronologia i abordava el que es va fer en els anys situats entre finals dels setanta i principis dels vuitanta (ja rondaven per allà, és clar, Pettibon, Goldin i les Guerrilla Girls).

Lumpen proletariat

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

Jo crec que el moviment punk, almenys a la Gran Bretanya, va ser més social que musical, i poc va tenir a veure amb l’art contemporani, ja que exceptuant Strummer –i Bob Geldof, que es va passar al pop melòdic al segon disc de la seva banda, The Boomtown Rats, abans de dedicar-se a fer el bé a la humanitat–, els seus protagonistes procedien del lumpen proletariat i havien visitat els museus encara menys que els skaters del Macba.

El punk no va donar personatges com David Bowie o Bryan Ferry, desitjosos de formar part del món de l’art, sinó admirables paios com Johnny Rotten i Sid Vicious, que en van tenir prou amb un sol disc, Never mind the bollocks, here’s the Sex Pistols, per dir tot el que havien de dir. Pot ser que els seus companys de viatge –la modista Vivienne Westwood o l’engalipador Malcolm McLaren– tinguessin aspiracions artístiques, però els Pistols només volien cagar-se en la senyora Thatcher i amargarli el jubileu a la reina.