Max al Museu del Prado

El 30 de maig vinent s’inaugurarà al Museu del Prado l’exposició sobre el Bosch més gran mai realitzada, i per celebrar aquest esdeveniment, el dibuixant Max (Francesc Capdevila, Barcelona, 1956) ha publicat un àlbum de còmics que acaba de sortir a la venda, coincidint amb la nova edició del Saló del Còmic, que s’acaba avui. El llibre es titula El tríptico de los condenados (una pantomima bosquiana) i s’obre amb una cita molt pertinent sobre el pintor flamenc a càrrec de fra José de Sigüenza, extreta de la seva Historia del Orden de San Jerónimo: «Los demás pintaron al hombre cual parece desde fuera: este solo se atrevió a pintarle cual es dentro».

Tot i que Max sempre ha admirat el Bosch –«encara que no tant com Brueghel», matisa–, la idea de l’àlbum va venir d’una altra persona, José Manuel Matilla, conservador del Gabinet de Dibuixos i Estampes del Prado i gran aficionat als còmics: «Va trigar una mica a convèncer el director del museu, Miguel Zugaza, de l’oportunitat de la seva proposta, però ho va acabar aconseguint. La veritat és que va ser tot bastant senzill: Zugaza em va citar al seu despatx, m’hi vaig presentar amb els deures fets i a partir d’aquí em vaig posar a treballar sense que ningú fiqués el nas en el que feia».

Entre armes

La relació de Max amb el Prado ve de lluny: «A mi em va tocar fer la mili a Madrid, el 1978. Em van destinar al Museu de l’Exèrcit, que només obria les portes al públic al matí. Jo em dedicava a passar el plomall per quadros, estàtues i armes i a fer com de vigilant de sala amb uniforme. El pitjor venia a la nit, quan et queien les guàrdies. El lloc, tot i el tuf franquista (Franco feia tres anys que era mort, però allà no se n’havien adonat), tenia la seva gràcia: bustos d’herois, retrats de generals, espectaculars càrregues de cavalleria... I armes, és clar. Entre elles, la metralleta d’un del maquis que també es deia Capdevila, motiu pel qual un sergent m’observava amb una certa prevenció, per si jo era descendent seu... La part dolenta va ser quan van descobrir que era dibuixant i em van posar a redactar targetes, i em van instal·lar amb una tauleta a la vista del públic i allà em passava els matins amb el meu rotring i el meu escaire. Però no em queixo: era un bon destí. I a la tarda, m’acostava al Museu del Prado, que estava pràcticament al costat, i m’impregnava de tots els mestres antics. Entre ells, el Bosch, és clar».

L’antic recluta ara és un artista respectat que es guanya la vida com a il·lustrador, ja que no com a autor de còmics, ocupació que en aquest país segueix sent bastant ruïnosa. 

Es senyor de sa finestreta

Tot i això, l’home no es queixa perquè, en la mesura del possible, sempre ha fet el que ha volgut, des dels vells temps de l’underground fins al moment actual, quan rep encàrrecs del Museu del Prado (ja només falta que el meu amic Ignacio Vidal-Folch entri a la RAE per convèncer-me que la meva generació no ha fet totalment el ridícul).

De totes maneres, el tema de l’èxit no és res que a Max el neguitegi. Es va retirar fa anys a Mallorca i allà continua, en un poble que es diu Sineu, on és conegut com es senyor de sa finestreta perquè els que passen al davant de casa seva només entreveuen un primer pla d’ell assegut a la taula dibuixant, encara que això ja fos de quadro: «Em llevo a les sis i me’n vaig a esmorzar a un bar que hi ha en un polígon industrial a cinc minuts en cotxe de casa. M’hi estic un parell d’hores prenent cafès perquè s’ha convertit en el meu lloc favorit per pensar. N’hi ha que pensen caminant, jo penso en aquell bar, no em demanis per què. A casa treballo i al bar penso. S’hi reuneix una fauna d’allò més diversa: vells mallorquins esmorzant aiguardent, obrers, negres, sud-americans... Escolto converses i frases volants mentre em vénen idees al cap».

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

El Saló del Còmic se li ha convertit en una rutina que l’avorreix lleugerament, però que sempre és d’utilitat per confraternitzar amb els seus col·legues d’ofici. Li pregunto a qui llegeix: «M’agrada molt Olivier Schrauben. I Charles Burns. I Chris Ware, encara que és tan bo que em comença a angoixar. Sempre busca el més difícil encara, i sempre ho clava, i sempre t’aclapara amb el seu talent, fins a un punt que m’entren ganes de dir-li, ‘d’acord, Chris, ets Déu, ¡però dóna’m una treva!’ Ah, i Keko, és clar. Keko és el més gran de tots nosaltres».

Després del Bosch vindrà un àlbum llarg en el qual Max ja estava treballant quan va rebre la trucada del Prado. M’avança que és el més experimental que ha fet mai. Quedo a l’espera.   H