Els senyors dels carrers

Al barri de la Guineueta, al districte de Nou Barris, hi ha un acudit molt bo. Allà hi ha els carrers de la Guineueta, de la Gasela, de l’Isard, de l’Esquirol Volador i del Castor. Ara ve la punch line: el seu eix és la rambla del Caçador. 

    Lluís Sanz, director d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica, nascut a la zona, recorda que el carrer de l’Esquirol Volador es deia només de l’Ardilla abans de la traducció al català en la dècada de 1980 dels noms de les avingudes, baixades, bulevards, camins i així fins a 36 tipus d’espais públics de la ciutat. Primer especula amb la possibilitat que maleïda la gràcia viure al carrer del Rebentavagues. Però per sortir de dubtes s’aixeca i torna a la taula amb un exemplar del Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, de Jesús Portavella. És la bíblia de l’assumpte. Voilà, misteri resolt. Ja existia des del 1865 al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, a Ciutat Vella, el carrer de l’Esquirol. De manera que al segon esquirol se’l va fer volar i santes pasqües.

    Tot i aconseguir voluntàriament o involuntàriament un gag, en el cas de la Guineueta es va perdre una oportunitat. Com si fossin colons, els responsables de batejar els carrers de les nombroses barriades edificades durant el franquisme tenien l’oportunitat de lluir-se. No va ser el cas. Ara, en canvi, es nominen amb comptagotes. I el que es nomina són sobretot horts, jardins, passatges, passos i altres espais de poca entitat. D’això s’ocupa la Ponència del Nomenclàtor. Entre el 2000 i el 2010 va aprovar 350 noms, i del 2011 al 2013, 90. Hores d’ara ni de bon tros han rebut tots la seva drecera, era, escales o espigó. 

    La Ponència del Nomenclàtor està presidida per Gerardo Pisarello i té12 vocals, entre ells Sanz i Carles Vicente, director de Memòria i Història de l’Institut de Cultura de Barcelona. Completa el trio que dóna la cara Núria Burguillos, secretària de la Ponència. 

    Qualsevol barceloní pot presentar candidats. Hi ha altres normes, però la més important és que si es presenta la candidatura d’una persona aquesta no podrà tenir ronda, rotonda o torrent fins a passats cinc anys de la seva mort si no és que hagués rebut la Medalla d’Or de la ciutat. Puntua molt que fos de o tingués una vinculació important amb l’urbs i no està de més que el padrí argumenti la proposta.

    A veure si hi ha sort. ¿Tenen entre els candidats Antonio González, el Pescaílla, colós de la rumba? «No, però les associacions gitanes de Gràcia haurien de proposar-lo», diu Vicente. ¿I Francisco Casavella? Tampoc. ¿I Escobar, Jorge, Raf o Vázquez, genis de l’escola Bruguera? No.

Dos errors 

El primer error ha sigut plantejar noms d’homes. A Barcelona hi ha 4.518 carrers. Aproximadament el 50% estan denominats amb topònims o noms genèrics, d’oficis, de coses... L’altre 50% estan designades amb noms de persona, i només el 7% d’aquests carrers tenen nom de dona, santes i verges incloses. Així que ara s’elegeixen noms de dona principalment.

    El segon error ha sigut plantejar noms relacionats amb la cultura: ja n’hi ha molts.

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

    Una dona, a poder ser relacionada amb el moviment obrer, llibertari o veïnal, tindria bastantes més possibilitats en el mandat d’Ada Colau.       

    «El problema és que sovint ens veiem obligats a tancar les dones entre quatre parets», diu Vicente. Es refereix a interiors d’illa, dels pocs espais que van sortint. Tant de bo trigui molts anys a poder-se fer efectiva, però aquesta proposició és irrebutjable per a un d’aquests llocs: Irma Thomas, intèrpret del emocionant número de deep soul These four walls. Dona, negra i lluitadora.