Cornellà enamora el Japó amb el seu museu de les matemàtiques

El dia que la Universitat Politècnica de Catalunya va invitar el matemàtic japonès Jin Akiyama a pronunciar la conferència inaugural del curs acadèmic 2015-2016 (això va ser el 23 de setembre passat) es va posar en marxa una inesperada cadena d'esdeveniments que ha pertorbat, per bé, la pau del Museu de les Matemàtiques de Catalunya (Mmaca), un lloc, com es veurà, extraordinari, encara que poc conegut, potser perquè està a Cornellà i el barcelonacentrisme impedeix sovint veure més enllà dels límits del terme municipal de la capital. El cas, en un resum gairebé de telegrama, és que Akiyama, al seu país un 'showman' de les matemàtiques que fins i tot firma autògrafs pel carrer, va voler conèixer el museu, del qual havia sentit parlar. Tant el va entusiasmar que en parlar amb passió al cònsol general del Japó a Barcelona, Hiroyuki Makiuchi, que no només el va visitar, sinó que dies després, el 8 de febrer passat, va organitzar una excursió d'una desena de cònsols d'altres països a aquella cambra de les meravelles pitagòriques i euclídiques que alberga l'última planta del Palau Mercader . L'última baula d'aquesta cadena d'esdeveniments és que Makiuchi està decidit a buscar patrocinadors al Japó per al Mmaca, perquè, segons la seva opinió, és una iniciativa que es mereix créixer exponencialment.

Dos anys de vida té el Mmaca. Va tancar el 2015 amb més de 30.000 visites escolars i de 7.000 adults, sovint portats pels fills després d'una primera excursió iniciàtica amb el col·legi. Són unes xifres estupendes per a un projecte que va néixer literalment de forma artesanal. Un grup de professors de matemàtiques (Pura Fornals, Guido Ramellini, Enric Brasó i Josep Rey, entre altres) buscaven un ajuntament que els permetés exhibir de forma permanent la panòplia d'artefactes de fusta que Rey, un manetes, havia construït en fusta per fer més comprensibles les matemàtiques. Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, no ho va dubtar ni un instant i els va oferir l'última planta del palauet de Can Mercader. La decisió tenia el seu punt de gosadia. Museus de les matemàtiques al món n'hi ha pocs més que pi.

A Europa va obrir les seves portes el 2002 el Matematikum de Giessen (Alemanya). Nova York té el seu MoMath només des del 2012. Cornellà competeix des del 2014 en aquesta lliga mundial, i no és una exageració afirmar-ho d'aquesta manera, perquè intercanvia peces en exposició amb aquests altres centres culturals. Per exemple, el generador de políedres que Rey ha confeccionat amb quatre miralls triangulars i un joc de peces de fusta ha causat admiració entre els seus col·legues d'altres nacionalitats, inclòs Akiyama, i això té un mèrit especial, perquè aquesta és l'especialitat precisament del matemàtic nipó. Les seves conferències estan a mig pas de la màgia amb objectes. Amb una cinta al cap, que li dóna un aire de senyor Miyagi (“donar cera, polir cera…”), pretén i aconsegueix una cosa realment difícil si de matemàtiques es tracta, proposar reptes mentals a l'audiència sense que aquesta caigui en el desànim. A vegades, el que s'ha après a les escoles és un obstacle per arribar a la solució. Aquest és el cas del teorema de Pitàgores, que al Mmaca demostren no amb una equació apresa de memòria, sinó amb una balança, per comprovar si el quadrat dels catets pesa el mateix que el de la hipotenusa. Genial.

OBSOLESCÈNCIA NO PROGRAMADA

Al costat del Matematikum i del MoMath, el Mmaca és modest en dimensions. La prova del nou és que, per limitacions d'espai i pressupost, només tenen una maqueta de l'habitació d'Ames, la il·lusió òptica que va patentar el 1946 l'oftalmòleg Adelbert Ames, un engany de la perspectiva que tan bé li va anar a Peter Jackson per rodar la seva trilogia d''El senyor dels anells' i que els hòbbits semblessin minúsculs al costat dels humans. Barcelona va tenir al seu dia una habitació d'Ames. Era a la primera seu del Museu de la Ciència de Barcelona. La van batejar oportunament com ‘L'habitació misteriosa’, i és que realment ho era. Avui, el monumental CosmoCaixa no té, quina llàstima, un espai així. Hauria de ser un dret de tot pare tenir una habitació d'Ames a mà per visitar-la amb els seus fills.

De fet, el cas del CosmoCaixa resulta interessant per al repte que es planteja ara al Museu de les Matemàtiques de Catalunya si, com pretén, el cònsol troba potents patrocinadors, perquè el museu que La Caixa va inaugurar el 2004 al vessant del Tibidabo és un curiós cas d'obsolescència no programada. Les pantalles tàctils que ofereixen informació als visitants són trilobits en comparació amb el telèfon que qualsevol d'ells porta a la butxaca. Al Mmaca res funciona amb electricitat (excepte una peça prestada pel MoMath), no hi ha ordinadors, no han caigut en la temptació de les impressores 3D. No fa falta.

Notícies relacionades

"Cornellà té una joia de museu, comparable al de Nova York o al d'Alemanya"

El misteri de la xocolata infinita i dos enigmes més

Créixer, sí, però amb prudència, explica Pura Fornals, una de les ànimes del museu. El centre organitza de forma habitual exposicions itinerants. L'any passat en van ser 43. El problema és que el material no pot viatjar sense un monitor perfectament ensinistrat que conegui les matemàtiques que hi ha darrere del pantògraf (tan simple i tan superb) o de la rèplica del pont autoportant de Leonardo da Vinci, que els visitants poden construir amb les seves pròpies mans, explica la professora Fornals.

“Necessitarem un vaixell més gran”, descobria a mitja pel·lícula Roy Scheider a ‘Tiburón’. Balmón, consultat sobre aquest dilema que ha plantejat el sobtat interès del cònsol del Japó, explica que l'ajuntament, com ja va fer fa dos anys, estaria encantat d'oferir una seu de dimensions més grans al museu sense sortir de Cornellà, perquè l'opció de créixer dins del mateix Palau Mercader és inviable.