La Mina conté la respiració davant l'enfrontament entre clans

Tots els noms que llegiran en aquest reportatge són ficticis. És així perquè així ho han exigit com a condició innegociable totes les persones que s’han prestat a donar el seu testimoni sobre com està vivint el barri de la Mina la tensió desencadenada per la mort d’un membre del clan dels Baltasares presumptament a mans del fill d’una dona dels Pelúos i un home de los Zorros. La cautela no només es detecta en l’anonimat requerit per expressar-se, sinó en molts altres detalls que s’han vist alterats durant els últims dies en la vida quotidiana en aquesta zona de Sant Adrià de Besòs.

   

 

 Un dels indicadors definitius que el dia a dia és diferent de l’habitual té a veure amb els nens que hi ha al barri, uns actors inesperats en aquesta trama per a adults. «Lamentablement, aquí hi ha un absentisme escolar de més del 60% i és gairebé més fàcil que en horari lectiu trobis un xaval al carrer que a classe; però aquests dies no hi ha ni rastre dels nens. O es queden a casa en lloc segur o eren de les famílies que han marxat a corre-cuita i molt lluny d’aquí», exposa Pedro. L’absència de «més de 300 persones que han fugit» es nota a la popular rambla de Camarón «i a tots els racons del barri». Tensió entre les estirps implicades, però també latent entre els veïns de la barriada, que han temut i encara temen un desenllaç fatídic que afegeixi més tragèdia a la pèrdua del jove de 28 anys que va morir dessagnat arran d’una baralla al Port Olímpic.

    Així s’explica que gran part dels comerços de la zona optessin per abaixar les persianes durant dies «per evitar ser l’escenari d’una possible venjança», destaca Pedro. «Amb prou feines obria algun bar i tres o quatre comerços de pakistanesos; a poc a poc es va recuperant la normalitat en aquest aspecte», afegeix.

FERIDES

Lent retorn a la normalitat per al veïnat, menys per als que viuen la tragèdia dins del seu entorn familiar. «La llei gitana és ancestral i s’entén com una forma de protegir-se i de fer-se respectar que va crear una minoria molt maltractada durant segles», diu Carlos. I mostra la seva preocupació perquè la seva forma de veure la justícia no se satisfaci ni fins i tot seguint la lògica de la llei del talió. Es tem que hi hagi «un ull per ull, i fins i tot que ni tan sols així sigui suficient», afegeix qui fa més de quatre dècades que viu al barri i que feia anys que no veia una situació així.

    Ho confirma Ángela, una altra veterana del veïnat que coneix bé la situació perquè també és d’ètnia gitana. «S’ha especulat molt dient que els Pelúos fugen perquè els Baltasares són els més temibles, però la realitat és que les dues famílies són molt grans i respectades; una està trencada de dolor i l’altra entén el sentiment que embarga els que han perdut un dels seus, i per prudència i respecte s’han tret del mig», afegeix. Ella espera que «passi el temps» perquè deixin de circular «tants rumors» sobre irrupcions de baltasares i que es vagin tancant les ferides, «amb l’ajuda d’intermediaris respectats per tots», entre els quals cita les entitats i, sobretot, els ancians. Si hi ha un lloc on es respecta l’opinió dels grans és a la Mina.

   

Notícies relacionades

Macrooperació dels Mossos contra la droga a la Mina

La Mina acull amb "esperança" la batuda contra la droga

 Ángela tem per l’extrem oposat, els més joves, «aquells que poden envalentir-se amb l’alcohol i plantar-se a la Fira d’Abril» abans de donar temps que s’atenuï el dolor. Carlos espera que el drama viscut i el temps que transcorri perquè es vagin apaivagant els ànims serveixin perquè «l’ajuntament i les autoritats» prenguin decisions valentes que puguin acabar amb la impunitat amb què se segueix traficant amb droga, «l’origen de la majoria dels conflictes».

    Pensa igual Juan, veí del pròxim barri del Besòs i assidu visitant de la Mina, fastiguejat de veure «pisos ocupats per al mercadeig», i encara impressionat per l’homicidi d’un veí que ho va denunciar el novembre passat. «O canvia molt la cosa o d’aquí quatre anys, quan es jubili la meva dona, ens traslladem a Girona», diu. «El pla amb què havien de transformar el barri no ha servit per a res més que per a un altre pelotazo urbanístic –exposa Carlos–; si no hi ha un projecte per acabar amb l’absentisme escolar, el tràfic de drogues, l’atur i la crua realitat d’aquest barri, em temo que no serà l’últim drama que viurem».