Associar-se o tremolar

Quan a principis de gener l’Heliogàbal es va veure assetjat per les inspeccions de la Guàrdia Urbana, va posar en marxa una idea que els rondava feia setmanes: sol·licitar a la seva clientela que explicités l’interès pel projecte cultural del bar. En uns dies 800 persones es van fer sòcies del local. Avui ja són més de 1.700 les que recolzen l’Helio amb la seva firma i NIF. És una pràctica que ja porten a terme altres locals com el Hi Jauh USB del Poble Nou, que funciona com a taller d’artistes i munta concerts intermitentment per als seus 2.200 associats. També funciona mitjançant aquest sistema de carnet de soci anual el Màgia Roja de Gràcia.

    L’associació cultural és una altra argúcia legal per la qual opten els que desitgen promoure la música en viu sense morir en l’intent. El Freedonia, a Ciutat Vella, també funciona com a club social privat. Per consumir begudes o disfrutar de la seva oferta cultural has de ser-ne soci. Aquest últim any han cobrat una quota d’1,5 euros anuals. I així han sumat 12.000 socis. «L’ajuntament em respecta per això», assegura Coque Sánchez, el seu propietari. «No hem fet servir la força dels associats, però quan parles amb l’ajuntament t’escolten més», intueix.

    Sánchez va obrir el Freedonia el 2009. Des d’aleshores ha invertit 100.000 euros per condicionar-lo. Encara en deu la meitat. I ho traurà de vendre cerveses a 2,5 euros i copes a 6. «El local viu de la barra perquè els 60 euros que cobrem de lloguer als grups que vénen a tocar són per al tècnic de so», explica. No exagera molt quan afirma que, ara que l’Heliogàbal no fa concerts, el Freedonia és «l’últim lloc on es poden fer activitats de manera independent amb un preu adequat i just tant per al públic com per als grups».

    Aquests microlocals són negocis ruïnosos en què la tenacitat pesa molt més que els comptes. Potser el ciutadà mitjà els imagina plens de fum, soroll i gent, però sovint els concerts estan mig buits. És un risc assumit per promotors, artistes i espectadors. Així funciona la carrera d’un músic emergent. Però ara els locals que no tanquen quan les pèrdues ja són inassumibles, com va passar amb el Lupita, ho fan per la pressió municipal, com l’Heliogàbal.

    Sánchez també és el president de l’Eix Cultural Emergent que dóna veu a diverses associacions culturals de Ciutat Vella: «Mentre es fa aquesta normativa, ja han caigut tres o quatre locals. El Arco de la Virgen fa mesos que no obre, el Gypsy Lou té un expedient per excés d’aforament, i La Rouge, el mateix. En sis mesos això serà un solar», profetitza. 

    Com explica Sánchez, «això va a ratxes: encara que no tinguis queixes dels veïns, pot entrar un urbà d’ofici i expedientar-te. Així no es pot treballar. És com si tinguessis una casa okupa. ¿Per a què hem d’invertir en un local que en qualsevol moment et poden xapar?», es pregunta.

    Diversos bars que acullen música en viu s’han interessat aquests dies per l’acció de l’Heliogàbal: temptejar quant de recolzament social real tenen i sumar socis. L’Eix Cultural Emergent ja agrupa diverses associacions. «Si fes falta una campanya, els nostres 12.000 associats farien molt de soroll. Però si sumem els socis de cada local, podem fer una cosa molt potent», aventura Sánchez.

Notícies relacionades

Barcelona protegirà la música en directe després de dècades de restriccions

Guia dels espais alternatius de música en directe

    El mateix Sánchez fa sis anys que treballa amb els diferents governs municipals per resoldre el tema, però no hi ha hagut manera. Per aquest motiu es fa seves les paraules de Miquel Cabal de l’Heliogàbal quan mostrava el seu desig, gairebé irreal, de «poder anar caminant des de casa a veure un concert perquè a cada barri hi hagués dos o tres espais on poder escoltar música en viu».

    Per ara, la realitat és una altra: a Barcelona, a un grup emergent que utilitzi bateria i que busqui un local per tocar davant unes 40 persones, cada vegada li queden menys opcions. Una o cap.