La crua realitat

Com que la xifra no deixarà mai de ser una xifra, precisa però freda, el president de l’Associació de Veïns i Veïnes de Can Peguera, a Nou Barris, Pep Ortiz, té la deferència de traduir a la crua vida diària l’informe de l’Ajuntament. «Veus regirant entre els cubells d’escombraries molta gent que abans de cap manera t’havia passat pel cap que un dia podria fer això. Veus nens que no poden anar al col·legi perquè no tenen llibres, i veus joves vivint amb els seus avis perquè l’únic que tenen és la seva pensió: en el millor dels casos tancats, jugant a la play o veient la tele, i en el pitjor, fent coses que no haurien de fer. Però és que el qui no té menjar ha de buscar alguna cosa per menjar, això és així». Una mica al nord i una altra a l’est de la ciutat de postal i de les botigues de luxe als passejos de luxe hi viuen barcelonins a qui probablement ningú nomenaria ambaixadors perquè parlarien d’una ciutat que no es correspon amb la imatge feta, la desitjada. Al nord i a l’est, a distància de metro, d’uns carrers; si hi arriba la brillantor dels opulents bulevards, hi arriba com un miratge.

 «La suposada recuperació econòmica aquí no ha arribat», assegura Antonio Torrico, un històric de la lluita social al districte, expresident de l’Associació Zona Nord de Nou Barris. «Jo tinc tres fills i dos estan a l’atur, i això li passa a la majoria de la gent que conec. No hi ha treball i sense treball no hi ha recuperació, així que les xifres no em sorprenen gens ni mica». Torrico és fuster, i dels avatars últims del seu ofici en treu unes conclusions aplicables a la situació general. «Jo em guanyo la vida sobretot fent reformes, però ja fa molt temps que no faig una reforma en cap d’aquests barris. Això m’indica que les famílies no tenen diners»..

  

Amb el diagnòstic hi coincideix Albert Recio, president de la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris, que diu que la desigualtat amb els barris rics és «escandalosa», i recorda que l’estat actual de les coses és per falta de polítiques decidides a nivell econòmic, social i laboral. «Estem abocats a un augment insuportable de la desigualtat i els seus efectes de pobresa i precarietat social».

L'ESPERANÇA ES AIXÍ

Notícies relacionades

La renda segueix caient a plom als barris més pobres de Barcelona

Aparcaments i mobilitat

La radiografia és dolenta però en el pacient inexplicablement hi torna a florir l’esperança. ¿Per què? Perquè hi ha hagut un canvi en els comandaments de la ciutat, i l’arribada del govern d’esquerres d’Ada Colau implica, se suposa, un altre mena d’atenció cap als barris d’allà dalt, a la muntanya. «Des de Nou Barris Cabrejada –la plataforma que van constituir el setembre del 2012 més d’un centenar d’entitats del districte, precisament una reacció als efectes de la crisi– ens va ser impossible seure a parlar amb l’anterior administració, però això, segons sembla, comença a canviar», explica Ortiz. «De moment, hi ha un compromís per fer d’aquí a dos mesos un ple de districte en què està previst que hi participin tots els sectors afectats. L’objectiu d’aquest ple, que tindrà lloc després d’unes jornades, és començar a entreveure solucions. Però entenem que el més important és crear llocs de treball. Ara es parla d’apujar el salari mínim i això està bé, però el més important és crear feina».

Torrico celebra l’anunci que va fer l’alcaldessa ara fa uns dies en el sentit que invertirà 150 milions d’euros als barris més necessitats de la ciutat. «És un canvi –assenyala–. No és que la política municipal pugui modificar radicalment la situació, això ho ha de fer el Govern, però està bé que l’alcaldessa tingui la intenció de reduir l’esquerda». El que s’hagi de fer, en això sí que hi coincideix tothom, que es faci ja.