Anar al contingut

barcelonejant

Que algú truqui a la policia

RAMÓN VENDRELL

Renoi. Persones que s'ajunten per escoltar discos. ¡De vinil! I per comentar-los. Que algú truqui a la policia. Sona a cita de secta satànica russa, a reunió de traficants d'ivori en una gasolinera perduda, a catacumba. Traspua raresa i la reunió té aires de clandestinitat. Tant ha canviat la manera de disfrutar de la música. De fet ara diríem de consumir música. El que tu, estimat lector d'abans, feies de forma natural, anar a l'habitació d'un amic i descobrir en el seu tocadiscos Al Green per exemple, potser perquè el teu amic tenia un germà gran que ja hi veia més enllà del pop blanc, potser senzillament perquè el teu amic era més llest que tu; això, escoltar un disc en companyia, ara és una vetllada cultural.

L'associació discòfila L'Eix del Mal va oferir ahir una nova audició, la 14a. Va ser a L'Automàtica, impremta amb maquinària de l'any de la picor que manté l'esperit esvalotador del gremi de les arts gràfiques, temps enrere bastió llibertari. Els seus responsables ensenyen l'ofici, imprimeixen projectes singulars i cedeixen l'espai per a saraus pels quals senten simpatia. Talleres Legalidad. Reparación General del Automóvil, posa en el rètol del local al qual es van traslladar recentment.

L'Eix del Mal pren la seva inspiració de Discòfils Associació Pro-Música, meravellós club de fans que durant els anys 1935 i 1936, fins que tot se'n va anar en orris, van intentar convèncer el personal que els discos eren com els llibres, per dir-ho ràpidament. Entre els seus socis hi havia Unió Musical Casa Werner, ancestre imagino de la botiga Werner del carrer Fontanella, aquell lloc de perdició per als seguidors dels giradiscos i els amplificadors de vàlvules.

Tan necessària era una associació discòfila llavors com ara. Bebès i moribunds necessiten motivació.

L'Eix del Mal són Raül Hinojosa i Rubén J. Navarri. «La música ara s'escolta com si fos d'un sol ús. Ens va semblar interessant recuperar la litúrgia d'escoltar un elapé», diuen.

Les audicions són dobles: dues persones de l'àmbit musical barceloní presenten cadascú el seu àlbum sorpresa. «Això és el millor. Que algú expliqui la seva connexió íntima amb un disc, o exposi amb criteri les virtuts d'un disc, és emocionant», diuen els dos companys.

La culpa va ser del noi raret

A L'Automàtica li va tocar primer a la periodista musical Montse Virgili, que va portar el Pornography de The Cure. La quarantena d'assistents van formar un semicercle al voltant seu, com els parroquians d'un bar formen un semicercle al voltant del que explica una bona història. Virgili va optar per un enfocament vivencial. En resum: estava boja pel noi raret de l'institut, que li va gravar en una cinta el disc de sobres conegut. Junts escoltaven el casset en un

Walkman, cada un per un auricular, en una platja de Tarragona. Fred, cigarrets compartits i l'enrenou petroquímic a la vista. A nosaltres ens va agradar l'escena evocada, però als pares de Virgili no quan la van veure. «Vaig tenir una adolescència bastant de merda i The Cure em van fer molta companyia», va dir.

I va començar a sonar Pornography. Primer la cara A i després la cara B. La cervesa i el vermut costaven un euro i mig. Les patates fregides i les olives farcides eren cortesia de la casa. Xerrameca creixent fins a competir amb el volum de la música. Era una audició, no una missa.

Després va ser el torn de Ricard Robles, un dels tres directors del Sónar, autèntica reialesa comtal. A Hinojosa i Navarri se'ls va disparar l'autoestima quan els va dir que d'acord, que seria allà, perquè coneixia la seva activitat i li agradava.

Va escollir Robles Technique, de New Order. Un altre cop el semicercle d'excitació. Va ser breu i fred, i molt bo. «A mi m'agradaven Chic i Joy Division, Michael Jackson i The Cure, dos mons paral·lels que en aquest disc van confluir», va dir.

I va començar a sonar Technique. Primer la cara A i després la cara B. Menys xerrameca i més ball que amb Pornography. Perquè amb el disc se te'n van els peus i perquè ja es duien uns quants vermuts o cerveses.

L'Eix del Mal deu el seu nom a una broma privada. Així anomenen Hinojosa i Navarri la ruta de bars nocturns que segueixen per Gràcia. El verdader mal és l'hora del vermut, pur foment de la delinqüència. I en aquesta ciutat s'ha posat de moda. Que algú truqui a la policia.

0 Comentaris
cargando