Anar al contingut

Un amic volant molt a prop nostre

MAURICIO BERNAL

En l'ampli espectre de sensacions que hi ha entre la indolència i la inquietud, fins i tot, en els casos clínics, la por, els passatgers es mantenen lligats als seients mentre l'avió s'enlaira o aterra, pensant -potser, si ho pensen- que la seva seguretat depèn de l'experiència i habilitat del pilot, de la capacitat del controlador, del clima, dels aparells, de la protecció divina, de l'atzar o de tots o alguns d'aquests factors combinats. A ningú o a gairebé ningú li passa pel cap pensar que en l'equació també hi entra un animal, una criatura voladora, perquè en l'era de la tecnologia, en fi, ¿un ocell? Un falcó. El pilot està al comandament, el controlador li ensenya el camí, algun totpoderós beneeix l'operació i el falcó impedeix que qualsevol ocellet extraviat sigui succionat per les turbines, amb el perill que el seu sacrifici comporta. No el veu el passatger, com tampoc veu el pilot ni el controlador ni déu, però és allà, el depredador més temut entre la fauna voladora, amenaçant amb la seva presència qualsevol estornell que intenti boicotejar l'operació. Respecte, doncs. Gratitud.

Seria prodigiós que els falcons exercissin aquesta tasca de forma altruista, i que per alguna cosa relacionada amb un trauma aviari desenvolupat al niu sentissin l'impuls natural de perseguir avions, però els fenòmens prodigiosos escassegen i és clar, no funciona així. Són falcons entrenats, que tenen com a residència una mena de granja ubicada a tocar de la capçalera de la pista, visible des de les finestretes de l'esquerra quan l'avió avança cap al punt d'enlairament: la seu del Centre de Falcons BCN a l'aeroport del Prat. Una granja, un centre de falconeria, un lloc d'entrenament. Per als falcons, casa seva. N'hi ha mig centenar i se'ls fa treballar per torns, sota la premissa senzilla que infonen por. «Fan vols alts perquè els ocells vegin la seva ombra a dalt i comprenguin que és territori hostil i que se n'han d'anar», explica Víctor Martín, responsable de falconers. «Només veure la silueta del falcó acolloneix molt els ocells». Envoltat de reserves naturals  -el Delta, la Ricarda- on no només hi viuen sinó que també paren en les seves migracions desenes d'espècies, el Prat és un dels aeroports més complicats per a aquesta gestió. El pa de cada dia falcons i falconers se'l guanyen suant.

Un poderós vincle

Va ser Félix Rodríguez de la Fuente qui va tenir la idea, a finals dels 60. Els primers falcons van treballar a l'aeroport de Torrejón de Ardoz, amb tan bons resultats que Barajas va copiar el model, i després la majoria d'aeroports espanyols. «Evitar els impactes al 100% no és possible, aquesta no és la nostra feina», diu Martín. «La nostra tasca és minimitzar. Però evidentment cada vegada hi ha més pressió de no impacte». Martín coordina un grup de falconers que treballen en torns de tres equips, un al perímetre de l'aeroport, un altre a la zona d'aterratges i un altre a la d'enlairaments. Els falcons són híbrids, vbarreja de diverses races -d'aquí vénen les seves dimensions i velocitat, notables-, reben una alimentació especial de carn i vitamines i tota l'estona estan fent exercici, per estar forts. «Són atletes», diu Martín. En captiveri arriben a viure uns 17 anys, dels quals 15 es dediquen a espantar ocells.

El principi és fer por, però de tant en tant el falcó fa vols amb atac inclòs perquè les aus amb temptacions sàpiguen que tot això va de debò. «Jo deixo anar el falcó i sé que darrere aquells arbustos hi ha unes perdius que s'han amagat al veure'l. Llavors jo corro i aixeco la presa, i el falcó s'hi tira al damunt. És una feina d'equip. Ens uneix un poderós vincle de caça». En xifres, es tracta d'un animal que es llança en picat a 300 quilòmetres per hora i que a uns 10 metres de la superfície corregeix la trajectòria i persegueix la presa arran de terra. «La perfecció», diu Martín, orgullós.

La perfecció que vetlla per les nostres vides.

0 Comentaris
cargando