Història climàtica de la capital catalana

227 anys de pluges a Barcelona

El Servei Meteorològic reconstrueix la sèrie de precipitació mensual de la ciutat des del 1787

L'episodi més excepcional és la fam ocasionada per la sequera extrema dels anys 1812-1825

2008 3 Un vaixell cisterna arribat a Barcelona amb aigua procedent de Tarragona.

2008 3 Un vaixell cisterna arribat a Barcelona amb aigua procedent de Tarragona. / DANNY CAMINAL

4
Es llegeix en minuts
ANTONIO MADRIDEJOS / BARCELONA

Entre el 1812 i el 1825, la ciutat de Barcelona va haver de ser proveïda d'aliments des de l'estranger, fins i tot des de ports del Bàltic, a causa d'una acumulació de temporades de sequera extrema que van delmar les collites de les zones més pròximes. Amb menys de 300 litres per metre quadrat, la meitat de la mitjana anual, els cereals no podien prosperar. El preu dels aliments es va disparar i la gent més humil va començar a passar gana. També va baixar la taxa de matrimonis i de naixements. «En aquestes circumstàncies, amb la població ja molt debilitada, l'arribada d'una epidèmia de febre groga va causar estralls: el 1821, només durant tres mesos, unes 8.500 persones van morir per febres hemorràgiques, equivalent al 6% de la població d'aquella època a Barce-

lona», relata Mariano Barriendos, especialista de la Universitat de Barcelona (UB) que durant dues dècades ha rescatat en esglésies i arxius de tota mena informació sobre la història climàtica de la ciutat.

La informació analitzada per Barriendos és una de les eines que han permès completar la sèrie pluviomètrica de Barcelona des del 1787, un treball d'arqueologia climàtica si es té en compte que la ciutat no va tenir una estació científica més o menys estable fins al 1855, quan la UB la va instal·lar a la plaça del Carme i després al seu edifici històric, i que l'Observatori Fabra, que és la sèrie més llarga en un mateix emplaçament, no va començar a funcionar fins al 1913.

UN GRAN PUZLE / En el treball, coordinat pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC-Meteocat), també hi han col·laborat altres investigadors de la UB, de l'Institut Català de Ciències del Clima (IC3) i de l'Institut Pirinenc d'Ecologia a Jaca (Osca). «Ha sigut com reunir un gran puzle al qual fins i tot falta alguna peça», il·lustra Barriendos.

Les primeres dades de pluja a Barcelona les va anotar a títol personal el 1787 el doctor Francesc Salvà Campillo des de casa seva, al carrer de Petritxol, una tasca que va prolongar fins al 1827 i que després van prosseguir els també metges Pere Vieta (1827-1854) i Joan Ramon Campaner (1854-1876). No obstant, ni les sèries estan completes, ni les dades es prenien exactament igual -el sistema actual de litres per metre quadrat o mil·límetres (mm) no es va adoptar fins al 1854- ni les estacions procedeixen del mateix emplaçament, «cosa que ha obligat a estandarditzar les dades, a comparar amb registres de ciutats relativament pròximes com Montpeller i Nimes i a comprovar la seva validesa amb els documents històrics», destaca Marc Prohom, cap de Climatologia de l'SMC-Meteocat i coordinador de la reconstrucció.

En aquest sentit, destaca Prohom, ha sigut necessari un complex control de qualitat per detectar alguns valors anormals atribuïts simplement a errors que va cometre l'observador a l'hora d'apuntar. «En total, s'han recollit i digitalitzat 1,3 milions de dades, incloent-hi també registres de temperatura, pressió atmosfèrica, estat del cel i diversos meteors -afegeix Prohom-. Es tracta de la reconstrucció de la sèrie de precipitació més llarga de la península Ibèrica». «La millor del sud d'Europa», afegeix Barriendos.

TRETS / Per posar-hi un exemple de dificultat, l'investigador de la UB recorda que al segle XIX hi ha dies sense anotacions per ¡motius de seguretat! «L'observador tenia por de pujar al terrat per anotar les dades -explica- perquè en aquell moment hi havia trets de franctiradors». Per comparar, Barriendos també ha analitzat si els anys de gran sequera es corresponen amb les rogatives públiques perquè plogués ordenades per l'Església. I el resultat és extraordinari: «El 1817, l'any de la gran sequera, es va convocar una rogativa Pro Pluvia al màxim nivell. Va ser per última vegada en la història de Barcelona».

Naturalment, en aquella època Barcelona no tenia els mitjans actuals, amb diversos embassaments a la conca del Llobregat i el Ter que la proveeixen de forma permanent i fins i tot una dessalinitzadora inaugurada l'any 2009 al Prat per afrontar situacions excepcionals. «Encara que les sequeres són un fenomen relativament freqüent a l'àrea mediterrània -adverteix Barriendos-, la història ens recorda que hi ha hagut períodes més durs que qualsevol dels viscuts des del segle XX».

Notícies relacionades

Com a resultat final del treball, la mitjana anual estandarditzada de Barcelona per al període 1787-2014 ha resultat ser de 592 litres per metre quadrat -lleugerament inferior als 610 del Fabra-, encara que amb una irregularitat més que notable: en un de cada tres anys o bé plou un 20% menys o un 20% més. De fet, les inundacions també són recurrents en la història de Barcelona, amb els exemples espectaculars del setembre del 1962 i 1971. El rècord en un sol dia també és del 1971, però al mes de

desembre: 196 litres de cop. «Al segle XIX -conclou  Barriendos- destacaria l'episodi conegut com els Aiguats de Santa Tecla, el 1874, que va ser la culminació d'uns anys de pluges molt intenses. Va afectar bona part de Catalunya, amb casos extrems com Cervera, i es van reportar prop de 600 morts, moltes cases enfonsades i crescudes espectaculars. Va ser l'última manifestació severa de la miniglaciació a Europa».