entrevista amb els arquitectes i urbanistes

Oriol Bohigas: «El tema urbanístic més transcendent a BCN són les àrees metropolitanes»

 Al cap de 20 anys dels grans canvis urbanístics, promoguts pels Jocs Olímpics de Barcelona-92, com l'aplaudida metamorfosi del front marítim amb el seu obertura al mar, la capital catalana opta per un nou model de metròpolis més americà en un moment de gran auge turístic. Al segle XXI, el futur de la plaça de les Glòries encara està per resoldre, mentre que l''skyline' ha canviat amb la torre Agbar i les dues operacions estratègiques que allarguen el litoral. Una de privada, Diagonal Mar, que trenca totalment amb la imatge de places i carrers per passejar, i l'altra, el Fòrum, inicialment pública però desenvolupada i gestionada mitjançant iniciatives privades. Aquests canvis i aquesta nova política susciten apassionats debats entre els experts en urbanisme.

LA SAGRADA FAMÍLIA 3 Opten per repensar la seva construcció.

LA SAGRADA FAMÍLIA 3 Opten per repensar la seva construcció. / JOAN CORTADELLAS

8
Es llegeix en minuts
   CRISTINA SAVALL / Barcelona

Oriol Bohigas és l'estrateg de la Barcelona olímpica. És polític, agitador cultural, home progressista, exregidor d'urbanisme i autor de l'edifici Disseny Hub Barcelona, que emergeix a la plaça de les Glòries. Daniel Mòdol és l'urbanista que més coneix les Glòries. Fa vuit anys li van encarregar l'estudi d'ordenació de la plaça, projecte al qual va renunciar per la falta de comunicació amb l'ajuntament convergent. També és l'artífex de la planificació urbana del Nus de la Trinitat i de la Meridiana Sud. I autor de l'edifici Casa de la Cultura de Lloret de Mar, situat a la plaça de Pere Torrent, dissenyada per l'estudi de Bohigas ara fa 30 anys. Dues generacions d'arquitectes analitzen per a EL PERIÓDICO els canvis urbanístics que han tingut lloc després del 1992.

-¿Cap on va Barcelona?

Oriol Bohigas-Es dirigeix a una reconsideració de la ciutat compacta i contínua per anar cap a la ciutat d'origen americà, més colonial, amb una arquitectura oberta. Barcelona no creixerà gaire més, només a les àrees metropolitanes, que és el tema urbanístic més transcendent. Aquestes àrees són lletges i desordenades, no faciliten el progrés. Es creen suburbis, perifèries horribles pel que fa a qualitat urbana. És hora de reordenar-les.

Daniel Mòdol-La metropolització de Barcelona va més enllà dels seus límits. La qüestió és si ara és el més urgent per resoldre. És el moment d'avançar cap a la socialització, cap a un urbanisme més pràctic i més local.

-¿Per què suscita tanta controvèrsia la plaça de les Glòries?

O. B.-La plaça és un dels errors del pla Cerdà. Va fer un disbarat morfològic i funcional a l'encreuar les tres grans avingudes de Barcelona (Gran Via, Diagonal i Meridiana) en un mateix nus. Si segueix així, no podrà ser mai un centre representatiu de la ciutat, només un lloc de circulació molt atapeïda. El trànsit s'ha de desviar.

D. M.-Hauríem d'abandonar ara mateix el referent de Cerdà. Té centralitat geogràfica però mai ha estat efectiva, això ho arrosseguem des de fa anys. La dificultat per posar el llaç a les Glòries és que està ubicada en una part de la ciutat amb uns condicionants molt forts, com la intersecció dels tres eixos i, sobretot, la massiva presència de les infraestructures al subsòl. Les Glòries no és en absolut un projecte concret sinó una estratègia que es va pactar el 2007 amb consens polític i social. L'acord reconeix la singularitat del lloc.

-¿Quins projectes no haurien d'haver tirat endavant?

D. M.-Em costa creure en el Fòrum i en Diagonal Mar. Els falta humanitat. La ciutat no ha estat capaç d'apropiar-se aquests espais.

O. B.-Diagonal Mar és espantós, és la pèrdua del concepte de ciutat amb carrers i places. Sort que hi ha espais ben dissenyats per Enric Miralles amb el detall de l'estètica del jardí i del paisatge. El Fòrum té un principi teòric admirable, però el resultat no és bo. Barcelona durant segles ha enviat les escombraries als municipis pròxims, com l'Hospitalet, el Prat de Llobregat i el Besòs. Tot el que és brut i pudent s'amuntega fora de la gran ciutat. La idea del Fòrum era acabar amb això.

-Malgrat la crisi, l'estudi Epson 20/20, realitzat a 500 arquitectes europeus, revela optimisme respecte al creixement del mercat.

O. B. -A Barcelona, molts arquitectes se n'han anat a l'estranger, sobretot a la Xina i al Brasil, o han canviat d'ofici. Molts s'han acostat al disseny i altres han optat per l'ensenyament. El meu estudi es manté gràcies als encàrrecs que vénen de l'estranger. Això espanta.

D. M.-Estem en una economia de subsistència. Ser arquitecte és una professió que requereix molt esforç i ara més. L'arquitecte ha de continuar implicant-se en les dinàmiques socials i aportar la seva experiència per buscar solucions davant els nous reptes de la societat en una època de crisi i de canvi.

-¿A quin edifici o lloc de Barcelona porten un amic estranger?

O. B. - Abans solia pujar al Tibidabo. Allà es veu la part positiva i la negativa dels canvis urbanístics. La uniformitat de la ciutat amb pocs espais verds, però alguns de significatius. Al nord els gratacels recents, a la dreta la prolongació de les costes cap al Besòs i aquesta riquesa de tenir muntanya i mar. El millor de Barcelona és la seva situació geogràfica. El dimoni o el déu que la va escollir va ser molt intel·ligent. És el lloc ideal pel seu declivi suau cap al mar i per aquella muntanya que la protegeix del vent del nord.

D. M.-M'agraden detalls o solucions concretes, parts d'edificis. Sento especial interès per l'arquitectura dels anys 50 i dels anys 60, apostaria per un recorregut per edificis d'aquella època, com per exemple les vivendes que va construir Oriol Bohigas a la zona de Sarrià o l'edifici que va fer Francesc Mitjans a la ronda del General Mitre.

-¿Quins edificis els desagraden?

O. B. -Últimament han sorgit petits monstres com per exemple el centre comercial Las Arenas, que s'allunyen de la continuïtat urbana. El seu nou destí no té res a veure amb la seva vida passada. Les dues coses que menys s'assemblen al món són una plaça de toros i un centre comercial. La plaça taurina és un espai amb un buit central i el complex comercial és el contrari. El seu autor, Richard Rogers, és un mal arquitecte. Un altre desastre és l'Hotel Hesperia, el que té un planeta a l'últim pis, també obra de Rogers.

D. M.-No m'atreveixo a jutjar els grans arquitectes. Hi ha edificis que tenen valor per ells mateixos, però les Arenes pateix un error de plantejament. ¿Quin sentit té portar un centre comercial a una plaça de toros? És de difícil encaix, el seu únic atractiu és la terrassa.

-¿Què opinen de la torre Agbar?

O. B. -En sóc partidari, però reconec que és una dislocació formal molt forta. Com a edifici és bastant suportable, encara que sigui una de les construccionsvedetsque estan aflorant a Europa.

D. M.-Més enllà de l'arquitectura espectacle no sé veure-li cap més qualitat, malgrat que a nivell tècnic té el seu interès. Jo reivindico el porxo i les marquesines. Els espais de relació entre l'arquitectura i la ciutat, allò de què parlava Manuel Solà-Morales: els edificis que construeixen ciutat. Aquest no és precisament el cas de la torre Agbar.

-¿A favor o en contra del tramvia?

D. M. -El transport públic no es pot analitzar aïlladament. Tenim el tramvia implantat a la ciutat amb un recorregut de dues línies separades. S'està millorant la xarxa d'autobusos. Això s'ha de treballar en paral·lel per aconseguir l'eficàcia. El tramvia genera impacte, una determinada imatge. En el cas de la Diagonal establia una sèrie de condicionants. Si el tramvia ha d'arribar a Urquinaona o no, en desconec els estudis. El que és operatiu, el que és correcte és que segueixi per la Diagonal.

O. B.-El pitjor va ser la consulta popular que va fer Hereu sobre la remodelació de la Diagonal. És aquella idea equivocada que la solució depèn dels ciutadans, que en la seva immensa majoria no tenen criteri. Si a mi m'encarreguessin arreglar la qüestió del tramvia, no ho acceptaria: no sé com resoldre-ho. Qui sap del tema són els tècnics que l'han estudiat i encara no el tenen resolt ni de bon tros.

-¿Estan d'acord amb la iniciativa que l'aeroport del Prat es digui Pasqual Maragall?

O. B. -És la primera notícia que en tinc, però hi estic d'acord. Aquest país és poc generós amb els seus herois polítics i culturals. Maragall ha estat el millor alcalde de l'era democràtica. És qui ha aconseguit els avanços més significatius per al futur de Barcelona.

D. M.-Qualsevol reconeixement a Maragall és poc.

-L'arquitectura de Barcelona es relaciona amb Gaudí. Les seves obres atrauen molts turistes.

D. M. -Un gran pas per a Barcelona seria repensar la Sagrada Família. És un tema que cada vegada va per més mal camí. Potser perdríem turistes però sens dubte hi guanyaríem en millores urbanístiques. És una llàstima que es pensi que turisme són ingressos i que tot el que l'atregui ha d'estar bé. Gaudí va ser un arquitecte fantàstic però Barcelona és molt més.

O. B.-Ara és massa tard. Fa 20 anys estava tot per fer. L'única solució és ensorrar tot el que s'ha construït en aquest temps, però comprenc la dificultat. La Sagrada Família és un dels temes arquitectònics més mal portats a Barcelona. Tothom diu ja l'ordenarem, ja l'ordenarem, però mentrestant és un caos. Una entrada al temple és a 10 metres del túnel que arriba fins a l'illa de davant amb uns edificis amb milers d'habitants. És un disbarat mastodòntic. Havien d'haver optat per un arquitecte important amb capacitat imaginativa. Per començar és una església amb cinc columnes en què des de molts angles és impossible veure l'altar.

-¿El millor barri per viure-hi?

Notícies relacionades

O. B. -On jo visc, a Ciutat Vella. És fantàstic malgrat els seus molts problemes. Podem començar la llista dient que tot funciona malament, però els defectes de vellesa, de brutícia i de falta de seguretat els supera la vida que respira. A Ciutat Vella hi passen moltes coses. Al Turó Park a les nou del vespre ningú circula pels carrers. En canvi, la plaça Reial està plena de gent divertint-se, cantant, bevent i fent el gamberro però donant vida a la ciutat.

D. M.- Som afortunats. Barcelona és una ciutat policèntrica formada per atractius nuclis. Cada barri representa diverses escenes urbanes que acaben configurant la imatge de Barcelona. Visc a Sarrià però m'encanta passejar per moltíssims barris de la ciutat.