Els pescadors reivindiquen el valor de les captures de BCN

Els pescadors de la Barceloneta se senten literalment «deixats de la mà de Déu». «La gamba que es pesca a Palamós és exactament la mateixa que la que es pesca a Barcelona. El tema és que allà hi ha hagut un interès a promocionar el seu producte i aquí, no. Així de simple. Per això el preu del peix a la llotja de Barcelona està rebentat», exposa el mariner Juan José Rodríguez Medina, president de l'Associació Professional de Pescadors, entitat que va néixer fa pocs mesos per buscar una sortida a les reivindicacions sorgides durant anys al moll dels Pescadors, en les llargues nits de pesca. «Volem que sàpiguen que existim», prossegueix convençut.

Dir que l'ofici de pescador a la capital catalana està en hores baixes no és gens nou. En realitat, molts ciutadans que viuen allunyats de la peculiar realitat de la Barceloneta fins i tot desconeixen que segueixen allà. Però hi segueixen, i són un sector extremadament vulnerable a causa de les seves particulars condicions laborals. Els mariners van «a parts» amb l'armador i si per una cosa o una altra una setmana no pesquen, no cobren. «Som els únics treballadors que, treballant, no tenim assegurat el sou mínim interprofessional», apunta Rodríguez. Aquesta és precisament una de les seves principals lluites.

MENYS PEIXOS I MÉS CIMENT / A més que el peix es compra barat a la llotja

-no al mercat- i que el preu del gasoil no para de pujar, el volum de pesca ha baixat. Els pescadors d'encerclament ho atribueixen al ciment. En els últims anys s'han construït molts ports esportius que han afectat els corrents marins i, amb això, els bancs de peixos. «Per no parlar de l'Hotel W», matisa aquest mariner.

Rodríguez no està sol en aquesta lluita, que no pretén únicament millorar les ara pèssimes condicions laborals del sector, sinó reivindicar també el paper de la pesca i la qualitat del peix. La majoria dels mariners del moll dels Pescadors

-la meitat a punt de jubilar-se i sense relleu generacional- s'han associat. «El mar està molt malament», apunta Mustafà, company de nits de pesca de Rodríguez al Segre, un dels 45 vaixells de pesca actius de la confraria de Barcelona. Un dels més petits i antics. De fet, el seu patró, Juan Larrosa, després de tota una vida lligada al mar, espera que aprovin la seva petició de desballestament per jubilar-se.

No és l'únic. «Quan puguem, tots prepararem els papers per jubilar-nos. Es cobra més sense treballar que treballant. D'aquesta manera, ¿qui vol passar-se totes les nits fora de casa si pot tenir un sou assegurat sense sortir-ne?», raona José Manuel Jorge, un altre dels tripulants delSegre,que prossegueix: «Encara que estic convençut que trobaré a faltar això... el mar enganxa. És com una sirena». Li queden escassos dies en actiu. Es jubila el dia 20. Un mariner menys.

DURA RUTINA / Una nit en un vaixell pesquer no és exactament com una pel·lícula d'Isabel Coixet. A la coberta del minúscul i atrotinatSegreno hi sona Antony and the Johnsons, sinó l'insistent rugit d'un vell motor, que no dóna treva als seus 10 soferts tripulants. Tots homes. La majoria grans.

Els mariners han de ser al moll a les deu en punt. L'hora de salpar, ja és una altra història; i encara més la d'atracar. Tots saben -i els que no, els pocs joves, ho aprenen ràpid- que el mar és capritxós. I traïdor. Dimarts va ser una jornada bona. Van sortir aviat i no van parar de treballar en tota la nit. L'última xarxa la van tirar quan el sol ja despuntava. El que no va ser tan bo va ser el matí a la llotja. Van vendre les caixes de sorells a tres i quatre euros (cada caixa en conté uns 10 quilos).

Dimecres, en canvi, el mar va encolerir-se i, tot i que van sortir a navegar, van tornar sense res (i per aquest motiu és una jornada que no cobraran).

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

Mustafà, per exemple, viu a la ciutat de Rubí (Vallès Occidental). Baixa a Barcelona cada dia en tren. Les nits en què tornen aviat pel mal temps

-dimecres van tornar a les dues de la matinada-, es queda a dormir al moll, o al vaixell. Els que viuen al barri tenen més sort i tornen caminant, amb el sabor amarg d'una nit perduda. D'altres esperen que passi l'autobús nocturn al passeig de Joan de Borbó, esperant que les nits següents hi hagi més sort. «És clar que hi ha mesos bons -diu Rodríguez donant un punt d'optimisme-. El problema és que el gas, la llum o el lloguer no s'esperen que hi hagi un mes bo».