Anar al contingut

Les noves infraestructures

Una vella ferida cicatritzada

La desitjada arribada del metro al barri, històrica reivindicació veïnal, aconsegueix que els habitants recuperin la il·lusió perduda fa cinc anys, quan la terra es va empassar el número 2 del carrer de la Conca de Tremp

HELENA LÓPEZ
BARCELONA

El Carmel era ahir al matí una terra de contrastos. Mentre totes les entrades al metro –llavors encara inactiu– semblaven un gran mirador al centre de la terra, on s'amuntegaven desenes de veïns curiosos, inquiets per l'anhelada arribada del suburbà, la coneguda com a plaça de l'esvoranc, construïda en l'espai que ocupava el número 2 del carrer de la Conca de Tremp abans que la terra se l'empassés ara fa cinc anys i mig, presentava un aspecte gairebé desèrtic. «Allò és cosa del passat. Avui la notícia és aquí, al metro. No em puc creure que ja arribi. ¡Pensava que jo ja no ho veuria», deia exultant la María, una de les moltes veïnes que esperaven ahir a la plaça de Pastrana que les autoritats pugessin de les entranyes de la ciutat i rebessin un bany de masses. Un bany que, vistos els sondejos, ahir van encarar amb més ganes els polítics que els entregats veïns.

La màxima inquietud entre la gent congregada era saber a partir de quina hora podrien estrenar ells, els veïns que tant havien batallat i que tan cara havien hagut de pagar la seva arribada, el metro que els governants ja havien tingut el privilegi de tastar al matí. «A les tres. Han repartit un paper on deia que funcionaria de tres a deu», il·lustrava als seus companys de tertúlia el Manuel, davant una de les boques del carrer de Llobregós, a tocar del mercat del Carmel, on ahir no es parlava de cap altra cosa. «Estic molt content. Mira, el tinc a la porta de casa», prosseguia assenyalant la finca situada just davant de la flamant boca, custodiada per un enfeinat vigilant, que cada dos minuts havia d'indicar a algun veí que encara no s'hi podia entrar.

«En realitat, del que estic més content és que des de casa meva no noto res. L'altre dia vaig preguntar als tècnics si és que encara no havien començat les proves amb els metros, perquè tot i viure a sobre no m'havia ni adonat que passessin...», s'estenia el Manuel, aquesta vegada a la sortida de la plaça de Pastrana, la més concorreguda, ja que va ser l'elegida pels polítics per a la seva arribada.

I és que precisament la por a les vibracions és l'allargada ombra que enterboleix l'arribada del suburbà al barri, històrica reivindicació veïnal. «Conec gent a qui encara els estan sortint esquerdes i no els fan ni cas. Ja veurem què passa...», precisava la Chelo, bastant menys optimista.

«Anar a Barcelona»

«Ara mateix truco al meu fill i li dic que el metro ha arribat. Està de vacances i no s'ho creurà. Pensa que ell s'havia d'aixecar a les cinc del matí per anar a treballar», explicava emocionada l'Ana, que va assegurar que estava molt contenta perquè «per fi les persones grans podran moure's per la ciutat». «Aquesta mateixa tarda agafo el meu marit i me'n vaig fins a la Vall d'Hebron a estrenar-lo», prosseguia.

Això mateix, agafar el metro per agafar-lo, sense dirigir-se enlloc, és el que van fer ahir a la tarda moltíssims veïns del Carmel, simplement pel plaer de ser testimonis d'un dia que semblava que no havia d'arribar mai.

«El 10 [la línia 10 del bus] hi perdrà molt», explicava gairebé amb pena una altra de les veteranes veïnes posant el punt nostàlgic. «Abans l'agafàvem per anar a Barcelona, però és clar, podent-hi anar en metro...», es justificava. «Calla, calla, que per fi podem dir que vivim en una capital europea, ¡amb metro i tot!», li replicava la seva combativa companya, per a la qual ja era hora que el seu maltractat barri, després de tants disgustos, rebés finalment una merescuda alegria.

0 Comentaris