L'amarg doctorat de Valverde

Si, com es diu en el gremi, un entrenador no ho és del tot fins que el destitueixen, Ernesto Valverde torna aquest diumenge amb el Barcelona a l’oficina on li van expedir el carnet. El Vila-real és, de fet, l’única taca en l’immaculat expedient del tècnic extremeny, ja que és l’únic lloc d’on l’han acomiadat.

Va rebutjar renovar amb l’Athletic el 2005, després de la que va ser la seva primera experiència en una banqueta d’elit, i el mateix li va passar aquest mateix estiu, quan va renunciar a allargar la seva segona etapa a San Mamés per fitxar pel Barcelona. Però igual li va passar a l’Espanyol, amb una proposta de continuïtat que va rebutjar el 2008, i al València, que el va temptar sense èxit el 2013. De tots aquests clubs en va sortir per decisió pròpia; fins i tot de l’Olympiacos, quan encara li quedava una campanya de contracte.

Però l’estiu del 2009, Valverde havia rebut una trucada de l’ascendent Vila-real i va acceptar el repte. Després d’un exitós lustre a la seva banqueta, Manuel Pellegrini havia decidit deixar Vila-real per fitxar pel Reial Madrid i l’entitat va apostar per ell, que s’havia estrenat a Grècia amb un doblet.

Avançat als temps

Diuen els que van viure aquella campanya, que Valverde va arribar abans de temps al club groguet. L’entitat i la plantilla estaven acostumats al pausat futbol sud-americà de Pellegrini, i els èxits aconseguits pel xilè feien que tots –especialment els veterans d’aquell grup–, fossin reticents a grans canvis. I l’actual tècnic del Barça va arribar disposat a instal·lar el Vila-real en la modernitat que uns anys després va instaurar Marcelino García Toral. Entre tots dos, el Vila-real va tornar a tocar el cel de la Champions de la mà de Juan Carlos Garrido, el substitut de Valverde i instigador a l’ombra del seu acomiadament, que va caure amb el mateix model antic a l’infern de Segona.

L’inici d’aquella temporada 2009-10 va ser certament complicat. En la setena jornada el Vila-real era últim i encara no havia guanyat. Aquella arrencada i el record de l’idolatrat Pellegrini van restar crèdit a Valverde. Però l’impetuós Fernando Roig, el comandant del submarí, va mantenir el tremp i l’equip va arrencar. En la jornada 15, en l’aturada nadalenca, ja era novè i s’acostava als llocs de competicions continentals. A més a més, estava classificat per als vuitens de la Copa i els setzens de la Lliga Europa.

De la renovació a l'acomiadament

No és només que s’hi mengés els torrons, és que Roig va donar per feta una ampliació contractual que havia d’exercir abans del març. En una entrevista, el mandatari, després d’alabar la tasca de l’entrenador, va dir que, encara que era una decisió que s’havia d’executar al febrer, no amagarien «que és una decisió que ja està presa» i que la continuïtat de Valverde «és clara». 

Però en un mes, en només set partits, tot es va tornar a torçar, i això que va obrir el gener rascant un empat al Camp Nou. L’eliminació copera contra el Celta i el 4-1 rebut en la visita al València van coure als despatxos i a la grada i van tornar a fer dubtar els futbolistes. 

Per la porta petita

L’últim dia de gener, en la jornada 20, l’Osasuna va assaltar El Madrigal i els seguidors van cantar «Valverde, vés-te’n ja». Clar i directe com sempre, Valverde, no va amagar la situació.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

«Hem jugat molt malament i hem perdut. Estic realment preocupat perquè l’equip ha deixat una sensació d’estar derrotat. És el pitjor partit des que soc aquí. Això ens deixa molt tocats, però ens hem d’aixecar i fer front a aquesta situació», va dir a la sala de premsa. Ell ja no ho va poder fer. Una hora després va ser destituït.

Però si el Vila-real va suposar una excepció en la seva brillant trajectòria, hi ha una cosa que es va mantenir igual que en les seves anteriors sortides de clubs i en les que vindrien després perquè, també en les difícils, el seu comportament va ser exemplar i se’n va anar deixant una gran imatge personal. Ni una mala paraula, al contrari. Potser ell també va entendre que havia arribat massa aviat al club. I va sortir com un senyor, amb el seu carnet d’entrenador segellat amb la seva primera i única destitució.