EL PRÒXIM RIVAL DEL BARÇA

Valverde o la síndrome del niu buit

L'afició de l'Athletic enyora l'entrenador que, des de la normalitat, va dotar el club d'una estabilitat i èxits desconeguts des dels temps de la gavarra

aguasch40680273 athletic bilbao s coach ernesto valverde raises the supercup171027104950

aguasch40680273 athletic bilbao s coach ernesto valverde raises the supercup171027104950 / QUIQUE GARCIA

6
Es llegeix en minuts
Igor Santamaría

Un no s’adona del que té fins que ho perd; la dita popular sintetitza clarament la situació de l’Athletic de Kuko Ziganda, que va heretar un equip arrenglerat amb la noblesa de la categoria i capaç fins i tot d’eixamplar un espai en la vitrina de títols a Ibaigane. ¿Què el diferencia del conjunt que va imposar respecte durant els últims quatre anys amb Ernesto Valverde? Doncs precisament la figura de l’entrenador que millor podia encaixar en la filosofia del club perquè, d’entrada, és difícil trobar persones capaces de generar al seu voltant un flux d’energia positiva semblant desenvolupant la funció de responsable tècnic, i menys al llarg d’un període tan dilatat.

«La millor virtut del Txingurri és que era algú normal», coincideixen els que han treballat al seu costat. En la necessitat de connectar igual que el seu predecessor, Marcelo Bielsa, que va deixar una enorme empremta en l’aficionat, Valverde «es portava bé amb tots, no tenia manies i podies mantenir amb ell qualsevol conversa perquè mai va mostrar pre-

potència». I això que en el quart exercici, quan el seu futur semblava ja dirigit al Camp Nou, els seguidors van començar a pensar que era hora del relleu sense explicació futbolística raonable. Ho va dir Javier Clemente en aquells anys 80 quan va ser destituït després de guanyar dues Lligues i una Copa, i per l’afer amb Sarabia. «Al final el públic es cansa de veure sempre la mateixa cara». Fins i tot amb Arsène Wenger.

Quan va aterrar per segon cop a la banqueta de San Mamés ho va fer perquè el futbol havia contret amb ell un deute que el temps es va encarregar de saldar, i la trucada del president Josu Urrutia desprenia una aroma entre reparació i el sentit comú. Amb la seva marxa ho va fer sabedor que gaudeix de l’estima generalitzada de l’entorn, que el va deixar fer sense grans retrets més enllà de la tertúlia de bar, en un clima de calma inusual en el futbol professional. «És el millor entrenador que pot tenir l’Athletic», assumeix qualsevol a qui s’interpel·li per Valverde, ja siguin futbolistes en actiu o retirats, o companys que destaquen la seva capacitat de dotar el seu projecte d’una «estabilitat permanent». L’Athletic no havia dibuixat a la paret del seu palmarès una línia tan recta i elevada des dels anys de la gavarra, conquistant fins i tot una Supercopa d’Espanya. Va iniciar la transició recorrent a la naturalitat per introduir els seus conceptes i la va acabar amb un desgast personal que va marcar el seu comiat.

Des de l’Athletic expliquen que «era pròxim però un quan era al seu davant sabia qui era l’entrenador», un tipus que anava cada dia a Lezama una hora i mitja abans de l’entrenament i s’ajuntava amb el cos tècnic i els jugadors al menjador. «He tingut grans tècnics com Bielsa, Van Gaal o Mourinho, però destaco Valverde perquè amb poca cosa et diu molt. Va fer una gran gestió del vestidor», arriba a dir Ander Herrera, mig del Manchester United, termòmetre semblant al del Barca amb Messi perquè quan ell somriu ho fa l’equip.

Bloc sòlid

Sabut és que el Txingurri va fer de l’Athletic un bloc que se sentia protagonista, que volia la pilota i imprimia un ritme alt als partits, amb un 4-2-3-1 que variava cap al 4-3-3, i al qual no li tremolaven les cames a l’hora d’anar a pressionar el rival al seu camp. L’apartat físic sempre va recaure en mans de José Antonio Pozanco, amb passat com a jugador al planter blaugrana, amb sessions al camp exterior que oscil·laven al voltant de l’hora i mitja de feina i amb entrenaments a porta tancada en què Ernesto destacava aspectes tàctics i estratègia.

El grup disposava de la possibilitat de dinar a Lezama sense ser obligatori i no es concentrava generalment el dia anterior quan exercia de local perquè és dels entrenadors que prefereixen dormir a casa, volar al matí i tornar al final del partit. L’última temporada, la premsa, a la qual mai va concedir entrevistes personals seguint l’estil que Pep Guardiola ha convertit en tradició, no es va desplaçar amb l’equip ni en els partits europeus. «Quan llegeixi la que li vas fer a Bielsa te’n dono una a tu», va respondre a una petició d’un veterà periodista amb la ironia, educació i senzillesa de què fa gala.

Sense embuts

Els seus jugadors ressalten la seva capacitat per arribar a ells amb sentit comú i no anar amb embuts, deixant clares les coses i procurant evitar les confrontacions internes. De fet, va defensar la figura de José María Amorrortu –director del planter que sense anar més lluny no casa amb Ziganda– davant el mateix president amb la idea d’evitar la crispació i que l’equip no es desestabilitzés.

I és que Bielsa els va esgotar físicament i psicològicament amb el seu perfeccionisme meticulós. No hi va haver, o no es van conèixer en públic, conflictes a nivell intern que, per exemple, van explotar amb el de Rosario quan es van perdre les finals de la Copa del Rei i la de l’Europa League. Valverde és dels que va saber transmetre afecte amb una mà i un calbot amb l’altra, amb Jon Aspiazu com la seva mà dreta, i el primer a entonar el mea culpa en la derrota o quan les coses es torçaven.

De l’onze tipus que es va trobar després del bienni amb el seu antecessor, tot just quatre futbolistes van aconseguir mantenir-se gairebé un lustre després. I dos d’ells, De Marcos i San José, en diferent posició. El cobejat Kepa Arrizabalaga, Yeray i Williams han sigut les seves apostes de Lezama; Laporte es va consolidar, i Beñat i Raúl García van ser els seus encerts pel que fa  a fitxatges.

No van transcendir supersticions o manies més enllà de viatjar sempre amb la seva càmera de fotos o algun llibre, i és que la fotografia és la seva passió. Ha participat en diverses exposicions i ha freqüentant el Centre de Fotografia Contemporània de Bilbao, amb un llibre editat sota el títol Medio tiempo, compost per imatges en blanc i negre realitzades entre el 2004 i el 2012, amb pròleg de Bernardo Atxaga.

Saber-se vendre

Notícies relacionades

Anomenat El Rar quan era futbolista per la seva afició fotogràfica, o la literària, els seus coneguts es posen d’acord per definir-lo: «Pròxim, senzill, sincer». I també «agradable, metòdic, cabut, bon paio.... Era un estudiós de tot», recorda Aitor Larrazabal, que va jugar amb ell entre el 1990 i el 1996 i va entrenar-se a les seves ordres el 2003. «És capaç de gestionar els egos de jugadors totpoderosos. I és valent. Un torero amb por, millor que es quedi a casa», deia.

Potser només li ha faltat expressivitat. «Si altres haguessin fet el mateix que ell, s’hauria considerat una grandesa», resumeixen en l’entorn blanc-i-vermell. «Si hagués sigut estranger, s’hauria venut més o hauria fet més populisme... Podria ser un top», se sincera, per exemple, Gaizka Garitano sobre l’entrenador que més partits ha dirigit en la història dels lleons (306), i segon amb més victòries (140), a una sola del rècord de Clemente. Un luxe per a l’Athletic.