El 'sistema Valverde'

Ernesto Valverde no creia, com tants altres companys seus al Barça a finals dels 80, que acabaria sent entrenador. «Però la sang, sempre ens hi juguem alguna cosa, i l’addicció que provoca el futbol em va fer tornar», va confessar el tècnic extremeny en una recent entrevista a la web de l’Athletic. Va tornar a la banqueta per construir una lenta i pacient carrera. Gairebé 20 anys ha durat el llarg camí des de Lezama (va començar al cadet de l’Athletic) fins al Camp Nou. I sempre fidel a una ideologia tàctica: el 4-2-3-1. Aquest model ha sigut la seva bíblia allà on ha anat: Bilbao, Espanyol, Atenes, Vila-real, València, Bilbao... Encara que ara, amb una plantilla de somni (mai ha tingut jugadors de tant de talent com els que dirigirà al Barça), haurà de trobar noves pàgines d’aquest llibre de capçalera.

 

A penes ha usat el 4-3-3, la guia que va portar precisament Cruyff el 1988, el tècnic que el va fitxar de l’Espanyol, encara que amb prou feines ho va poder disfrutar. Manté les constants vitals de la filosofia blaugrana («m’agrada que els meus equips transmetin coses i siguin sempre protagonistes»), instal·lat en camp contrari a través d’una pressió angoixant.

PRESSIÓ ALTA AL PERDRE LA PILOTA 

És la pressió avançada (vegeu el gràfic de la seva última visita al Camp Nou) el seu principal senyal d’identitat. Una pressió que s’activa de forma immediata després de la pèrdua de la pilota. És la «pressió dels cinc o sis segons», com sol recordar sempre Valverde. S’abalancen llavors els seus jugadors sense por sobre els rivals, envaint amb agressivitat l’àrea contrària, encara que després es replega còmodament en un 4-4-2, semblant al que ha utilitzat en els últims mesos el mateix Luis Enrique. El 4-3-3 de l’asturià era camaleònic perquè Neymar s’endarreria per acompanyar Busquets, Rakitic i Iniesta, mentre que Suárez i Messi es quedaven a dalt. Des d’una altra mirada, des del 4-2-3-1, Valverde també desfà aquest camí.

ADAPTAR-SE ALS JUGADORS  

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Al final, tots els equips encarnen l’ànima de l’entrenador que s’asseu a la banqueta. El Dream Team de Cruyff era intuïtiu, genial, però, a la vegada, desconcertant, capaç de cometre, com va confessar Koeman, «grans cagades». No hi havia mètode. Era l’ànima lliure de Johan. Tot el que es veia del Barça de Van Gaal estava escrit en una llibreta. El de Rijkaard va importar la pressió italiana que ell practicava al Milan de Sachi fusionada, a més, amb el toc de l’Ajax. Guardiola, migcentre de tota la vida, hauria jugat fins amb 11 centrecampistes com li va dir un dia a Mascherano. El Barça de Luis Enrique, jugador visceral, anàrquic, ofensiu i polivalent, va treballar sobre una idea única: el trident.

A Valverde, extrem hàbil, intel·ligent i astut com era, li encanta apostar per esprémer al màxim el joc per les bandes, reminiscència de la seva època com a jugador. Curiosament, i en contra de la tendència actual, acostuma a utilitzar extrems amb la seva cama natural: Williams n’és el millor exemple. I al vestidor del Camp Nou no hi ha ara un especialista així perquè Messi arrenca des de la banda dreta per expressar després el discurs de la ubiqüitat, ordenant-se i ordenant a través de la pilota. A l’esquerra, Neymar ve de fora cap endins, però Valverde, intel·ligent com ha demostrat ser en la seva pausada ruta cap a la banqueta del Barça, buscarà adaptar-se a la millor plantilla que hagi tingut mai a les seves mans.