Anar al contingut

El pòster que gairebé es perd

El fotògraf Jordi Cotrina rememora la intrahistòria de la imatge icònica de Wembley 1992 i les penúries que va passar la nit del 20 de maig per revelar el rodet, que va córrer seriosos perills

JORDI COTRINA

zentauroepp1491137 especial 25 aniversario de el periodico de catalunya expo170519205248

JORDI COTRINA

D’aquesta foto en recordo sobretot les penúries d’aquella nit. Començo pel principi. A Wembley hi havia dos fotògrafs d’aquesta casa, Joan Cortadellas i jo. Ell era a la porteria cap a la qual va xutar Koeman la falta i va fer les fotos de la celebració. 
Jo era a l’altra punta. En aquella època no era gaire habitual fer fotos des de l’altra porteria, però suposo que devia pensar que tenia la diagonal bé i, per si de cas la ficava dins, vaig apuntar amb la càmera. El que és curiós és que es tracta d’una fotografia que no es va publicar l’endemà a EL PERIÓDICO, sinó l’altre. ¿Per què? Perquè la prioritat del diari aquell dia era publicar la foto del capità recollint la copa. I l’altra foto important era la de l’equip amb el trofeu, perquè es pretenia regalar un pòster el diumenge. I també perquè allò era un caos.
Recordo, deia, penúries tremendes revelant els negatius. Ho vaig fer en un lavabo d’una espècie d’hangar fora de l’estadi, on treballàvem els fotògrafs. Crec que teníem un cubs a temperatura fets. I de sobte va entrar un guàrdia anglès al lavabo: ‘¿Què hi fa vostè aquí?’. I jo li vaig dir: ‘Doncs estic revelant’. ‘Vinga, fora’. I jo: ‘No, home, que estic amb aquests químics i es faria malbé tot’. ¿Químics? ¿I on els tirarà?’. ‘Al lavabo’. ‘¿Com diu?’. 
Bé, el cas és que li vaig dir que em donés dos minuts per no arruïnar el rodet, tot i que encara me’n faltaven nou o deu entre revelat, rentat i assecat. I el tio, puntualíssim, va tornar just al cap de dos minuts. Com vaig suar per convèncer-lo que em deixés acabar. Vaig assecar els negatius amb un assecador de cabells a tota pastilla. Encara no entenc com van sobreviure. I tot just sortir, Jaume Mor, que era qui s’encarregava de seleccionar i enviar les fotos, em va dir: «Corre, vés-te’n, que se’n va un autocar de premsa cap a la festa de l’equip».

Tot eren presses

Total, que vaig deixar anar sobre la taula de qualsevol manera aquells negatius i me’n vaig anar escopetejat. Ningú els va revisar aquella nit. Mor i Cortadellas estaven com embogits mirant d’enviar les imatges. Llavors es trigaven uns 30 minuts per foto amb un transmissor de negatius, i això si la connexió no es tallava. I hem de recordar que hi va haver pròrroga. Tot eren presses. 
Però he de confessar que ni sabia que tenia la foto del gol. Si hagués sigut així, hauria donat l’alerta: ‘Ei, vigileu, que tinc el gol’. Però és que no ho recordava, no tenia en aquell moment consciència d’haver-la fet. 
Després de la festa vaig arribar a l’hotel a altes hores de la nit i encara algú va dir que havíem d’anar al Tàmesi perquè Gaspart s’hi  banyaria: «¿És una broma?», vaig preguntar. No ho era. «¡Però si el Tàmesi és enorme!». Vaig agafar un taxi i hi vaig anar. Vaig arribar just quan sortien de l’aigua, les quatre de la matinada.
L’endemà, suposo que repassant els negatius, vaig trobar la foto del gol. Però la veritat és que no recordo el moment en què la vaig fer ni el moment en què la vaig visualitzar. I després, mira. Cada cinc o deu anys aquest diari l’ha anat traient. I m’ha servit ara de punt de partida per a un llibre, Minut 111.
Quan es va publicar, al cap de dos dies, no va sortir gran. Més aviat petitona, a la pàgina 7, a baix. Això sí, el diumenge següent el diari la va convertir en un pòster per regalar als lectors. De vegades encara penso en la sort que vaig tenir que aquell policia anglès no em fes fora a puntades del lavabo. 

0 Comentaris