Jordi Cotrina: "En fotografia d'esports, tot és qüestió d'intuïció i pràctica"

Una antologia de Jordi Cotrina és un viatge emocionant a la memòria del barcelonisme. El viatge de 'Minut 111', –així es titula el tom de 150 fotografies–, s’inicia el 1992 amb el mític gol de Koeman a Wembley. Seva és la foto icònica d’aquella primera Copa d’Europa. En té moltes més. Des de fa 25 anys, Cotrina subjecta amb moments captats en un instant i amb retrats pensats el record culer.

–¿Per què s’ha decidit ara a publicar aquesta col·lecció?

–Mentalment sempre m’havia dit que havia de trobar una data per reunir totes aquestes imatges. Alguna vegada havíem fet alguns monogràfics. De Messi. O dels sis títols de Guardiola. Però eren publicacions més senzilles. Aquest llibre té una presentació exquisida. I Wembley i els seus 25 anys han estat sempre a l’horitzó.

–És tot un recorregut nostàlgic.

–Tothom qui ha agafat el llibre evoca experiències pròpies al veure cada foto. ‘Ostres, si t’expliqués el que em va passar aquell dia’, diuen. Permet reviure moments personals amb el Barça.

–¿Ha hagut de repassar el seu arxiu amb profunditat?

–No, diria que un 80% ja el tenia estructurat al cap.

–¿És conscient d’haver fet fotos icòniques del barcelonisme?

–No.

–Però la de Wembley-92 ho és.

–Aquell gol es va retratar des de molts angles, però sí, aquesta imatge es va fer molt reconeixible.

–I la de Guardiola mantejat també ho és.

–Aquesta la va fer molta gent, però és veritat que la presentació que en va realitzar el diari, amb la doble portada, moltes persones la relacionen com una exclusiva meva. I no ho és. El que passa és que en altres mitjans va anar a parar a la pàgina 5.

–I el retrat de Cruyff agafat somrient a la pilota va presidir el seu funeral. Ha quedat com la seva última imatge.

–Mostrava un gest divertit, que és com el recordo jo: desafiador, valent, segur, bromista…

–Diuen que Messi, amb  vostè, fins i tot accedeix a disfressar-se.

–No sé si hi té més predisposició. El cert és que després de molts anys en què hem anat els mateixos a entrevistar-lo, ha agafat confiança. I com a diari tenim crèdit.

–Encara no ha retratat Neymar.

–No, i estic segur que estèticament dona molt de si. Crec que té un caràcter que es presta al joc. No és gaire reservat, em sembla.

–Han canviat les màquines, els objectius, la forma de transmissió… Però, ¿què preval? 

–L’evolució tecnològica ha sigut evident. I després la forma de treballar amb els jugadors ha canviat molt. L’accés ara és molt difícil. A última hora vaig decidir posar una imatge que és lletja, però que és curiosa pel contrast d’ara. Hi va haver una època en què els jugadors travessaven l’avinguda Aristides Maillol per anar a entrenar-se al Mini. I travessaven a peu, xino-xano, acompanyats per uns pocs estudiants. Avui seria impossible. No hi arribarien mai.

–¿Què el fa diferent?

–¿A mi? Res. Tots busquem el mateix. Fer una foto que sigui contundent, que comuniqui i sigui visualment atractiva. I s’aconsegueix anant als llocs i que soni la flauta.

–¿No hi ha una mirada del fotògraf?

–A vegades pot buscar-se alguna cosa específica; sovint compta la sort.

–¿És una feina molt intuïtiva?

–Sí, la fotografia d’esports ho és. Pràctica i intuïció. Són les dues qualitats bàsiques.

–¿Amb quin ull fa les fotos?

–Em vaig acostumar a tancar l’ull dret i fer-les amb l’esquerre.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

–Té fama d’insatisfet i inconformista. ¿Està orgullós del que mostra aquest llibre?

–És la presentació de 25 anys de feina, i fer-la amb aquest embolcall és per estar-ne bastant content.