Sitges 2017

LA GRAN CITA AMB EL CINE FANTÀSTIC

Sitges obre una edició infinita

El festival commemora el mig segle amb una extensa programació, convidats de renom i un dia extra d'activitat

Després de preparatius d’uns quants anys, la 50a edició del festival de Sitges ha començat el seu camí, amb la pretensió no buscada de servir de certa evasió dels terrors reals fins al diumenge dia 15. Àngel Sala, director del festival des del 2001, es mostra relaxat just després de tallar figuradament la cinta vermella: «Ja ho tenim tot a punt. Hi ha moltes ganes de veure i de celebrar».

Les ganes són compartides per un públic fidel que, aquest any, s’ha donat especial pressa a assegurar-se una butaca per a les projeccions a l’emblemàtic Auditori del Melià i espais d’encant vetust com el Prado i el Retiro: dues setmanes abans de l’inici del festival ja s’havia registrat un 59% de les vendes totals del 2016. El públic creix mentre el gènere fantàstic en totes les seves expressions s’apropia de la producció fílmica, tant a nivell 'blockbuster' com en minvants produccions de pressupost mitjà i les creixents pel·lícules del milió de dòlars.

«Estem tenint uns anys molt bons», afirma Sala. «S’observa tant al cine com a la tele, en què el fantàstic és el gènere dominant. Festivals com Cannes, Sundance i Tribeca inclouen en els seus programes molt de cine de gènere. Guillermo Del Toro ha guanyat el Lleó d’Or a Venècia [amb 'La forma del agua', pel·lícula que inaugura aquest Sitges]. Hi ha tantes produccions entre les quals podem escollir que hem hagut de deixar fora moltes pel·lícules que ens agradaven, amb un gran nivell».

Amb el gènere fantàstic guanyant importància (i premis) en grans festivals, ens preguntem si potser Sitges no ha començat a sentir la pressió competitiva més intensament. «L’única pressió podria venir de Sant Sebastià, però hi ha amistat amb ells i hi ha vies de diàleg. Els dos festivals tenen clara la seva adscripció. Hi acostuma a haver poca intersecció de títols. I, d’altra banda, com tampoc estem obsessionats amb les 'premières' europees, no hem tingut problemes a programar després d’ells pel·lícules com 'Hijos de los hombres' o l’any passat 'La llegada' ('Arrival')».

«En realitat –continua Sala– a nosaltres ja ens va bé que les pel·lícules vinguin amb el pedigrí d’haver passat per festivals grans». Sitges ja no és espai exclusiu del fan purista, sinó un lloc on conviuen naturalment des de devots de la sèrie B sanguinolenta fins a exploradors de noves tendències en documental. «El públic s’ha ampliat, per fortuna. Per fi se n’ha anat aquella por al 'sang i fetge'. Que encara en tenim, això per descomptat, però Sitges és alguna cosa més».

Aniversari total

L’augment en el ritme de venda d’entrades és, diguem, exponencial (ja el 2016 hi va haver xifres de rècord), però també una clara resposta a la potent oferta d’aquest any, que va de bracet amb un aniversari tan important com el mig segle. Existia una gran expectació al voltant de la visita de Guillermo del Toro, padrí d’aquesta edició, i a Sala li ha fet especial il·lusió rebre per fi William Friedkin, el director de 'L’exorcista' i altres títols d’impacte del Hollywood modern. «Era una ambició del festival des de fa temps. Un any va estar a punt de venir, em va rebre a casa seva per parlar-ne, però al final no va poder ser. També m’emociona que vingui Frank Langella, un dels meus Dràcules favorits».

   

Dràcula, mite fantàstic nascut de la literatura però propagat, sobretot, a través del cine, és el protagonista de Sitges 50. «Potser es van fer coses en altres edicions, perquè hi ha hagut coses sobre el Hammer i el terror d’Universal. Però teníem un deute amb aquest personatge, el més arquetípic, el més adaptat». El tribut inclou un cicle de projeccions, una exposició d’il·lustracions a càrrec d’historietistes, el còmic 'Fanhunter: Drácula' i el llibre 'Algo en la sangre', de David J. Skal, expert en monstres com cap altre.

El pitjor i el millor de Sitges torna a ser, novament, haver d’escollir. Algunes xifres desborden: 11 dies de festival (un més del que era habitual els últims anys), 1.771 hores de cine, 16 seccions, 255 pel·lícules… ¿Però com dimonis ens ho farem?

Sala ens hi ajuda: «Jo picaria una mica d’aquí i allà. Es tendeix a optar per l’Auditori i la secció oficial, però val la pena picar d’altres seccions i caçar, per exemple, 'Hounds of love' i 'The crescent'. Anar a la 'masterclass' de Friedkin després de 'L’exorcista'. O atrevir-se amb alguna sessió de matinada per veure l'ambient». Sembla una ruta raonable, però en realitat conceptes tan sitgetans com clonació o teletransport són l'única sortida.

Outbrain