Sitges 2017

LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC DE CATALUNYA

'La forma del agua': el (fantàstic) amor al cine de Guillermo del Toro

Per al jove Guillermo del Toro, festivals fantàstics com Avoriaz o Sitges eren llocs de llegenda. Devorava revistes europees i còmics de la Warren que arribaven a Mèxic, i en les seves pàgines es parlava d’aquells festivals com a espais de somni on el normal eren el terror, els monstres, els temes foscos. El 1993, Del Toro va complir el vell somni i va visitar Sitges amb la seva opera prima, 'Cronos', que guanyaria el premi al millor guió. Després d’una nutritiva relació d’amistat mútua alimentada amb els anys, el mestre mexicà va tornar ahir a Sitges per exercir de padrí de la 50a edició i presentar una dels seus cims creatius, l’evocadora, poètica i exuberant 'La forma del agua'. «Tinc 52 anys, peso 135 quilos i he vingut cap aquí sense haver dinat. ¡Això sí que és amor pur per Sitges!», va fer broma Del Toro en una apoteòsica compareixença davant la premsa.

El mexicà deixa oberta l’aixeta  de la seva desbordant creativitat en un relat que és, al mateix temps, pel·lícula de monstres, 'thriller' d’espionatge, musical nostàlgic i melodrama romàntic. Hi ha tant coses de 'La bella i la bèstia' com de 'King Kong', d’'Amélie' o de la totèmica 'La dona i el monstre' de Jack Arnold, amb aquella criatura de la llacuna negra, meitat peix meitat humà, portant als braços Julie Adams. Però Del Toro tamisa tots aquests referents amb delicadesa i els trasllada al seu inconfusible univers propi. Pot ser que sigui, amb permís d’'El laberinto del fauno' (que va obrir Sitges el 2006), l’obra mestra del cineasta de Jalisco, guanyadora del Lleó d’Or a Venècia.

"Una pel·lícula política"

«És una pel·lícula enamorada del cine i enamorada de l’amor», va apuntar Del Toro de manera immillorable sobre aquesta faula, conte de fades, història d’amor, en poden dir com prefereixin, al voltant de la relació que entaulen una dona muda (Sally Hawkins) i una criatura amfíbia (Doug Jones) reclosa i torturada en un fosc laboratori nord-americà el 1962, en plena guerra freda. «Aquesta és la primera pel·lícula que faig com a adult. Tinc 52 anys i volia parlar de sexualitat, d’amor i de política». ¿De política? «¡Per descomptat! Volia presentar éssers invisibles: una dona muda, una dona negra [Octavia Spencer], un home gai [Richard Jenkins] i un monstre maltractat per un cruel antagonista [Michael Shanon]. La meva pel·lícula és com un ungüent per a l’època actual, en la qual predominen l’odi i la crispació envers qui és diferent».

En efecte, la pel·lícula està ambientada en el 1962, però el subtext és l’Amèrica d’avui, la de Trump. Al preguntar-li si el seu noble propòsit, la denúncia de l'odi, la crispació, podria aplicar-se a la situació catalana i les imatges de repressió policial l'1-O, Del Toro va declinar pronunciar-se: «Va ser molt dolorós veure-ho, però com a mexicà i des de la distància seria banal el que jo opinés. El que dic sobre relacions humanes ho dic a les meves pel·lícules».

La poesia de les imatges

'La forma del agua' és la versió alternativa d’aquella 'La bella i la bèstia' en acció real que no va poder rodar mai. «Volia que el monstre no es convertís en príncep, i que la bella no fos una princesa de Disney, sinó un personatge terrenal. Algú que als matins al despertar-se prepari ous durs o es masturbi, com fa tothom», va dir Del Toro entre rialles. El director va voler reivindicar la poesia de les imatges en el cine de gènere, la fascinació que li provoquen els contes de fades i l'estètica del terror. «Els ensurts només m'interessen com a productor. Però com a director, m'avorreix sobiranament la mecànica del cine de terror. Prefereixo la poesia d'alguns passatges dantescos d'Argento, o la imatge de Nosferatu al llindar de la porta».

Outbrain