Opinió

Sobreactuacions

SERGIO PEREZ

La dimensió desconeguda posa al descobert molts actors de dubtosa capacitat interpretativa. I els seus adversaris s’afanyen a deixar-los en evidència mentre perdonen la vida als propis. En les últimes hores enfonsen molts dits a l’ull de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Els seus detractors, en lloc d’aplaudir-la per cenyir-se de nou a la llei i l’ordre, es dediquen a recordar les seves incitacions al que l’Espanya del 155 anomena sedició i rebel·lió: «President, posi les urnes» i «no farem un pas enrere», va dir l’anterior líder de l’ANC. Els excessos verbals de Forcadell són de sobres coneguts, i el seu pas de l’activisme a la política institucional no va fer més que accentuar-los. Ara li passen comptes, però no pel que va dir sinó pel que representa.

¿Han sigut els independentistes els únics que han sobreactuat en aquest temps? Em temo que no. Aquí tenim el ministre Juan Ignacio Zoilo, que en menys d’un mes ha passat de menysprear els Mossos per la seva «passivitat» l’1-O a ordenar que en tinguin en el conat de vaga general d’aquesta setmana. O el ministre Rafael Catalá, que de tant desmarcar-se de l’actuació de la Fiscalia ara es menja la rebel·lió de José Manuel Maza, que s’agrada tant que ja no en té prou d’actuar a les sales judicials i es passeja cada nit per les tertúlies radiofòniques deixant en evidència la mateixa vicepresidenta del Govern. 

Els actors apugen el to quan no se saben el paper o quan no saben interpretar-lo. La sobreactuació amaga sempre impotència. L’espasmòdia d’uns i altres és simplement un groller intent d’amagar la inviabilitat de la unilateralitat i del 155. Com que no em sé el paper, em poso a cridar més que ningú per amagar la meva impotència. El drama és que la sortida del laberint passa per una campanya electoral, que és per definició un exercici de sobreactuació. Hi ha els independentistes pugnant per veure qui fa la llista unitària més àmplia per justificar que acabaran fent-la amb els seus incondicionals i pocs més. I els immobilistes fent escarafalls per simular un moviment imperceptible. Que els indepes no aconsegueixin la majoria absoluta no obre pas en si mateix a un Govern de l’alternativa, per moltes sumes i restes que facin amb els percentatges i les enquestes. Perquè al final la realitat s’imposa. Les societats són societats encara que milers de vegades els diguem empreses, de la mateixa manera que Espanya és un democràcia encara que es digui infinitament que és una dictadura. Quan plou, plou encara que la tele digui que fa un sol radiant. 

La sortida de la dimensió desconeguda serà impossible mentre els actors no deixin de sobreactuar, reconeguin l’altre i pensin en els fans dels adversaris abans que en els propis. Les eleccions poden ser una ocasió per treure’s de sobre els actors que sobreactuen, a un costat i l’altre de la comèdia. Però tot indica que la funció continua amb l’absolut menyspreu dels uns i dels altres als  que no els voten. Una autèntica vergonya, sigui en una república o en una democràcia. 

Outbrain