Opinió

Al contraatac

Sempre hi falta algú

Quan estic amb una persona estimada, no falta ningú. I quan estic sola, hi ha molta gent

RICARD CUGAT

Dilluns es va decidir el premi Herralde de novel·la, i a la nit, com cada any des d’en fa 35, va tenir lloc la festa de celebració. Les festes del premi Herralde segueixen sent les millors festes literàries de la ciutat perquè només pretenen ser això, una festa (les coses s’emboliquen sempre quan pretenen ser més del que són, o menys).

No hi havia polítics, n’hi ha hagut algun any però suposo que des que s’han convertit en el principal espectacle del món racionen les seves sortides i ja no necessiten fingir un interès per la cultura que tothom sap que no senten. No hi havia, o no em va semblar que hi hagués, gent intentant treure’n profit o figurar, o fent negocis o contactes. Érem només uns quants individus molt diferents entre nosaltres, amb ganes de passar-ho bé i amb un únic nexe d’unió: la passió pels llibres. No és una passió trivial, cap passió ho és, i he estimat gent a qui detestava només per com parlaven d’una novel·la o d’un poema. Si desitges conèixer realment algú, fes-lo parlar del seu llibre favorit, o fes-li  jugar una partida de pòquer, o emborratxa’l.

Jorge Herralde, l'estrella

Amb el genial Sergi Pàmies, que és una d’aquelles persones que sempre et fan sentir que estàs salvada quan ets al seu costat, vam parlar de les dones i dels homes lànguids i que ens interessen ben poc. El nostre cap, Jorge Herralde, la verdadera estrella de totes les festes, es deixava fotografiar amablement mentre assegut en una banqueta sostenia amb delicadesa un bastó, que és l’objecte més bell, elegant i digne amb el qual un es pot desplaçar (si fos riquíssima, no em compraria mai cotxes de carreres, col·leccionaria bastons).

Eduardo Mendoza semblava (sempre ho sembla) un personatge d’A la recerca del temps perdut. I la grandíssima Cristina Fernández Cubas segueix tenint el riure més bonic de totes les rialles. I Guillem Gisbert de Manel va demostrar una vegada més que les estrelles de rock són molt més humils que els escriptors. Carlo Feltrinelli, de l’editorial Feltrinelli, Frank Wegner, de l’alemanya Suhrkamp, provaven que encara que potser Barcelona ja no és la capital editorial d’Espanya, Anagrama sí que ho segueix sent.

Hi havia alguns dels meus periodistes i agents i escriptors i editors i amics favorits. I de tota manera, hi faltava algú. Sempre, a totes les festes, hi falta algú. Potser per això no m’agraden les festes. Quan estic amb una persona estimada, no falta ningú. I quan estic sola, hi ha molta gent.

Però a totes les festes del món, a tots els carnavals, a cada carrer abarrotat i a cada museu i a cada llibreria i a cada platea de teatre i a cada reunió de més de dues persones, sempre hi falta algú. Tu.

Outbrain