Opinió

ANÀLISI

El Barça dels falsos 10+1

JORDI COTRINA

Hi ha tres característiques interessants en les alineacions d’Ernesto Valverde. La primera, l’asimetria del seu pla de joc: no té res a veure en posicions el que elabora l’equip quan opera per la dreta o per l’esquerra. La funció de Jordi Alba és diferent de la dels seus companys de la banda dreta. La segona característica, els grups diferents amb què organitza l’equip en els moments de defensar i els d’atacar: canvien en nombre de membres, en homes, en estructura de les línies i en els sistemes preferencials de suport entre determinats jugadors.

Però em sembla particularment destacable la tercera característica: la composició de les alineacions inicials en funció del joc previsible dels rivals. Valverde no és un d’aquests entrenadors prepotents que presumeixen que els seus equips no s’han d’adaptar als contraris i que en tot cas són ells, els enemics, els que s’han de subordinar al que fa el Barça oblidant els seus propis patrons de joc.

Valverde fa les alineacions a partir de dos grups de futbolistes al voltant d’un 10+1. Els deu són els fixos, els que comencen a recitar d’una tirada els seguidors com en totes les etapes llegendàries. Però aquests deu titulars en realitat són 14 per ocupar deu posicions. A la dreta de la defensa s’alternen de forma gairebé fixa Semedo i l’habitual en aquesta o en una altra posició Sergi Roberto. A més, poden considerar-se membres d’aquest paquet de deu titulars el sempre excel·lent Mascherano, el molt habitual Paulinho i fins i tot el sempre complidor Digne. Aquestes deu titularitats se les reparteixen 14 futbolistes.

Cinc per a una plaça

És més complexa la qüestió de l’onzè jugador. Valverde ha fet desfilar, potser com a provatura potser com a factor per desorientar els entrenadors rivals, un rere l’altre, Deulofeu, Aleix Vidal, André Gómes, Denis Suárez i Paco Alcácer, de qui el mínim que es pot dir és que va rebentar les previsions organitzatives de la defensa del Sevilla en l’últim partit. El jugador que fa el número 11 surt escollit d’una rotació entre aquests cinc. Per això al·ludia als falsos 10+1.

L’actual Barça, encara en rodatge, encara amb discontinuïtats preocupants en el joc, encara amb moltes dificultats a l’hora de rematar tot i que marqui tants gols, té la gran virtut de l’eficàcia defensiva que aconsegueix el gran moment de Ter Stegen (que soluciona en cada partit tres o quatre descoordinacions imperdonables dels seus companys de defensa). Tot i això, la gran vocació de l’equip és construir més que destruir. I això en futbol a vegades té premi. 

En donaré un exemple. Aquesta gran il·lusió catalana que és la presència del Girona a Primera ho va viure amb una decisió molt indicativa. Em refereixo a la decisió de Pablo Machín de sacrificar el sempre destacat Pablo Maffeo (20 anys, membre de les brigades internacionals aportades pel Manchester City de Guardiola per apuntalar la seva guerra d’Espanya) perseguint amb l’ànim destructiu d’un supermarcatge individual Messi per tot el camp. El Girona va perdre el partit amb el Barça. Més endavant, alliberant Maffeo per crear i atacar amb tota la seva potència el dia del Madrid, el Girona va guanyar. Seria injust dir que la derrota i la victòria van ser degudes únicament a aquest element, perquè la resta de l’equip també va ser determinant en els dos partits i la qualitat dels dos rivals no era homogènia, però aquest jugador va retratar dues filosofies del joc i, ¡que bé!, amb la millor es va guanyar. Jo anomeno «millor» l’opció d’intentar guanyar jugant a construir futbol. Que és, tornant al principi d’aquesta reflexió, el que està intentant fer aquest any el Barça amb aquest complicat 10+1. 

Outbrain