Opinió

El nou Parlament

Incerteses polítiques

La presència de grups parlamentaris tan heterogenis, com el de JxC, porta a intuir una àrdua acció de govern

Un dels elements que més destaca en l’escenari polític català (i amb menys intensitat en l’espanyol) és la sensació de canvi. Com diu Berta Bartet a Politikon, «la volatilitat és alta, els canvis de posició dels partits, constants, i cada elecció sembla definir un escenari diferent». Cosa que contrasta amb la lectura que s’ha fet de les eleccions del 21-D en el sentit de considerar que «no ha canviat res». El cert és que si ho preguntem a, per exemple, Carles Campuzano, que és diputat al Congrés ininterrompudament des del 1996, probablement no respondrà amb un «tot segueix igual». En aquests anys ha vist desaparèixer la representació d’UDC al seu grup parlamentari, ha canviat de nom tres vegades i ara no sap gaire bé què succeeix amb el seu partit, el PDECat, al si de la llista que va organitzar Carles Puigdemont al marge de les opcions que Marta Pascal o el mateix Artur Mas defensaven fa solament unes setmanes.  

En aquests 37 anys d’autogovern a Catalunya, hem vist aparèixer i desaparèixer diversos partits en seu parlamentària. Alguns molt fugaços (com el PSA, el CDS o Solidaritat Catalana), altres de més pertinaços (com UDC), però el cert és que l’acceleració de les transformacions del sistema català de partits els últims anys ha sigut notable. Vam començar amb pluralitat (sis grups parlamentaris el 1980), vam seguir amb bastanta continuïtat (cinc grups parlamentaris en la majoria de legislatures) i hem acabat una altra vegada en una situació de més fragmentació (set partits amb representació parlamentària). Però, al marge de la composició del Parlament, la mobilitat entre el que avui qualifiquem de blocs ha sigut significativa. Els transvasaments entre CiU i ERC han anat sent evidents, però des del 2012 hi ha anat guanyant més ERC que CiU en aquest transvasament. L’aparició al Parlament de Ciutadans aconsegueix trencar fidelitats ben fermes en el sector no nacionalista, atraient vots del PP, del PSC i fins i tot d’ICV o ara d’En Comú-Podem.

Si bé a Catalunya els analistes polítics han ponderat sempre l’existència de dos eixos de conflicte o de posicionament, el de dreta-esquerra tradicional, i el nacionalisme-no nacionalisme (ara independentisme-no independentisme), el cert és que la intensitat de cada eix ha sigut diferent en cada moment històric. L’hegemonia transversal de la concepció catalanista per sobre de la independentista permetia que durant molts anys el dilema se situés en l’eix dreta-esquerra. A partir de la reforma frustrada de l’Estatut i de les seves ben conegudes conseqüències, l’eix independència-no independència ha anat reforçant-se fins al punt de difuminar aparentment el conflicte social expressat en les variants dreta-esquerra.

En cada elecció des del 1980 el percentatge de vots obtinguts per CiU-ERC i altres forces nacionalistes sobre el total dels votants oscil·la entre el 40% el 1980 al 47,5% actual, passant per una xifra rècord del 54% el 1992. Si ho mesurem sobre el total del cens i no sobre els votants, el rècord és el 38,7% en aquestes últimes eleccions. Però també els no independentistes (o no nacionalistes) han obtingut la seva millor xifra ara, amb un 43,2% del cens. Evidentment aquestes xifres són simplificadores. L’amalgama de vots recollits per JxC o per C’s, en clau de polarització entre blocs, fa difícil traslladar els resultats a l’eix dreta-esquerra. Si ho féssim, atribuint a les dues formacions el que serien les seves senyes d’identitat més arrelades en clau economicosocial, el que diríem és que les dretes sumen el 51,3% dels vots i les esquerres un 47,3%. 

Però, si examinem l’escala d’autoubicació ideològica dels que es declaraven votants de JxC en l’enquesta del CIS del 23 de novembre del 2017, observarem que la seva ubicació és notablement més a l’esquerra que la que tenia tradicionalment CiU, i el mateix passa, però en molta menor mesura, entre els votants de C’s que estan més a l’esquerra que la dreta tradicional del PP. Sense oblidar tampoc els empelts democristians presents al PSC.

El que s’acosta, doncs, no és solament un embolic monumental al voltant de com aconseguir la investidura d’un president i d’un Govern que permeti tornar a una situació de certa normalitat (sempre amb permís dels processos judicials en marxa), sinó també en relació amb quin full de ruta seguir i quines dinàmiques d’aprovació de lleis i de mesures de govern puguin plantejar-se en el si de grups parlamentaris heterogenis. I això està molt clar en el cas de JxC, amb gran pluralitat interna, poca experiència política directa de molts dels seus diputats i amb un lideratge indiscutit però absent.

Catedràtic de Ciència Política (UAB).

Outbrain