Opinió

La clau / La clau

Bono i la cobdícia

ALBERT BERTRAN

El 7 d’agost del 2005, U2 va omplir el Camp Nou en el seu Vertigo Tour, una gira que va arribar a xifres rècord d’espectadors (3,3 milions), concerts (110) i recaptació (216 milions d’euros). Barcelona va poder assistir aquella nit a l’apoteosi solidària de Bono, el líder de la banda irlandesa. Va ser durant la interpretació de One, un dels seus temes bandera, quan va demanar als fans que encenguessin els telèfons mòbils i enviessin un SMS benèfic amb la paraula Àfrica. Un gest bonic que va omplir de llum l’estadi i va il·luminar les cares dels que donaven en aquell moment uns cèntims per una causa justa. Era la fraternitat convertida en espectacle.

Assenyalar les contradiccions de Bono com a multimilionari pujat al carrusel de la solidaritat s’ha convertit gairebé en un subgènere de la crítica musical. Desemmascarar el presumpte farsant ha sigut la temptació de molts crítics que, fins i tot rendits a la música d’U2, han censurat l’actitud embafadora de qui ha portat massa lluny el màrqueting dels festivals benèfics.

Els ‘papers del paradís’

La revelació en els anomenats papers del paradís que el rocker irlandès ha invertit en la compra d’un centre comercial a Lituània a través d’una societat offshore radicada a Malta per evitar impostosno ha fet sinó amplificar aquesta llegenda negra. 

Contra el que sol passar en aquests casos, el músic no ha negat la informació. Ha dit, en la línia de les grans estrelles del futbol, que li havien assegurat que l’operació complia amb totes les normes fiscals, i ha

Però l’explicació és feble. Bono hauria d’explicar-nos com un divo de la solidaritat pot precipitar-se pel pendent de la cobdícia per estalviar-se uns euros, que els seus fans, relegats a la penosa condició de passerells, paguen emocionats per ajudar l’Àfrica. És trist que aquest comportament doni la raó a una de les dites més reaccionàries del refranyer: Qui presum fa fum.

Outbrain