Opinió

El tractament informatiu

Els assassinats masclistes i el relat dels mitjans

És imprescindible transmetre la complexitat del fenomen, fer didàctica i fugir dels estereotips

Malauradament ens trobem, un cop més, davant d’un presumpte assassinat masclista –el novè del 2017– que ha succeït fa uns dies al nostre país. Concretament a Sant Adrià de Besòs i, també malauradament, un cop més caldrà recordar als mitjans de comunicació que l’abordatge informatiu requereix d’un coneixement profund del femonen que permeti fugir dels tòpics i ajudi l’opinió pública a entendre i sensibilitzar-se amb l’anomenada xacra social –que de tant anomenar-la així fins i tot l’expressió ha perdut força comunicativa–. No és la meva intenció aquí fer un glossari de com hauria de ser el tractament periodístic de les violències masclistes –especialment en el cas dels feminicidis– perquè ja n’hi ha bastants de glossaris–, però sí aportar algunes reflexions sobre la importància del paper dels mitjans i el relat que decideixen fer-ne.

    Si bé el tractament informatiu sobre les violències masclistes ha millorat en els darrers anys, segueix havent-hi una important dificultat per entendre la naturalesa del fenonem i sortir de l’anecdotari i el sensacionalisme. En la majoria dels casos, la ciutadania només rebrà informació sobre els assassinats masclistes a través de la descripció dels mitjans i, per tant, la construcció sobre què és la violència masclista que cadascú es faci serà sobre la base dels arguments, la informació i el vocabulari proporcionats pels mitjans. Cal doncs transmetre la complexitat, fer didàctica i fugir dels estereotips. Disseccionem alguns aspectes informatius d’aquest últim assassinat masclista.

Quan informem que la dona assassinada –després de dues denúncies– va decidir no continuar amb el procés judicial cal contextualitzar-ho. Aquest fet passa sovint en el casos de violència masclista en la parella i pot ser degut a motius com poden ser la por a l’agressor o l’anomenat cicle de la violència pel qual després de cada agressió sol haver-hi una escenificació de penediment per part de l’agressor que fa que les dones –recordem que estimen els seus agressors que són les seves parelles– decideixin donar-los una nova oportunitat. 

 A aquesta etapa l’anomenen lluna de mel (una fase del cicle de la violència)  i no continuar amb el procés judicial o retirar les denúncies. També aquesta situació sol desembocar en un temps de tensió que acaba culminant en una nova agressió. Cada dona necessita uns temps diferent per identificar i decidir sortir de la situació de violència. Si no expliquem bé com es produeix aquest procés estem, implícitament, induint a culpar la dona assassinada per no haver-se protegit prou a ella mateixa.
    

Així mateix, quan llegim la clàssica referència que els veïns/veïnes havien sentit o havien presenciat discussions anteriors entre la parella caldria afinar una mica més: en una relació de parella on hi ha violència masclista el desequilibri de poder és clar i evident. Entre altres coses perquè és un dels aspectes fonamentals que defineixen la violència masclista. Per aquest motiu sovint les discussions presenciades solen ser agressions verbals de l’agressor cap a la víctima i, en alguns casos, la dona pot intentar defensar-se. Això està lluny de ser una discussió entre dues persones en igualtat de condicions. El plantejament porta a confusió en el relat perquè indueix a pensar que aquests assassinats es produeixen en parelles en què la violència forma part de l’estil relacional.

Un tercer bloc d’anàlisi fa referència a les qüestions contextuals. En el cas de la dona de Sant Adrià, ¿per què és rellevant per l’assassinat que es podruís en el context de la Mina? ¿Per què és rellevant que a prop d’on es troba el cos hi hagi una sala de venopunció per drogodependents? ¿Per què és rellevant que el pressumpte assassí hagués sortit de la presó recentment on havia complert pena per delictes d’una altra naturalesa? Una sèrie d’estereotips que desvirtuen l’origen del feminicidi ocorregut perquè, a aquestes alçades, que ja no hauria de caldre, convé recordar que les violències masclistes es produeixen en tots els extractes socials, econòmics i culturals.

Per altra banda, també amb aquesta narrativa contribuïm a estigmatitzar un barri (la Mina) i un col·lectiu (drogodependents). Una altra cosa és que la violència la identifiquem més en aquests entorns perquè hi ha més recursos públics escrutant els comportaments de les persones precisament per l’estigma i les necessitats econòmiques que sovint pateixen. No seguim caient en el parany de creure que la violència contra les dones es produeix només en entorns econòmicament deprimits. És mentida. 
 

Outbrain