Visitar

JURASSIC BAR

Bars a prova d'extinció

Un homenatge a aquests llocs que resisteixen el pas dels anys i les modes ¡Un respecte pels veterans!

MONTSERRAT COMESAÑA

Òscar Broc

Bar Mónaco (1973)

TORNEN ELS 70

Pallars, 164. Tel.: 93 300 17 67 

Simón García va deixar Sòria per provar sort a Barcelona als anys 60. Fa 44 anys que obre la persiana del Mónaco. És un dels personatges més estimats del Poblenou. Coneix els veïns, ha viscut les pitjors èpoques. Si Álex de la Iglesia hagués descobert el seu negoci, segurament hauria rodat 'El bar' aquí. En aquesta gruta ressonen els ressons dels últims 40 anys del barri, és un tros d’història que es rebel·la contra l’asèpsia ­'hipster' a base de conserves populars, quintos barats, 'horror vacui', una sala de jocs amb futbolí i billar i una decoració increïble que no s’ha mogut de la dècada dels 70. Entra al Mónaco i pregunta per la senyora Gentrificació: ni hi és, ni se l’espera. 

Fa 40 anys que obre la persiana al Poblenou. Un cau que es manté als 70. JORDI COTRINA 

Gol (1943)

ESPORT REI 
Parlament, 10. Tel.: 93 441 10 60 

Al costat de La Bodega d’en Rafel (un altre temple del paleolític) hi ha una zona tova on l’espai-temps s’alenteix d’allò més. El seu nom no té res a veure amb l’esport rei. De fet l’esport rei en aquesta casa és l’esmorzar de cullerot i el vermut. El Gol és el cognom de la saga familiar que el regenta des del 1943. I en aquest antre fòrmica ­'friendly' no els vagis amb camàndules. Les seves neveres de fusta i els seus barrils han absorbit com esponges la història de Sant Antoni dels últims 70 anys; són patrimoni del barri. I per a patrimoni, no del barri, sinó de la humanitat, la cuina casolana de la iaia. 'Callos', capipota, braó, galta... El que la gana proposi i el Gol disposi. Si anunciessin el seu tancament, els pensionistes i oficinistes de la zona s’aixecarien en armes.   

Hora d'esmorzar amb cullerot al Gol, a Sant Antoni. Fa més de 70 anys que està obert. JORDI COTRINA

Marsella (1820)

JOVES OCULTS 
Sant Pau, 65. Tel.: 93 442 72 63

El Marsella és la cova on conflueixen bergants, pispes, poetes sense blanca, universitaris amb fetges d’acer, guiris incauts i altres òlibes del Raval. No per ser el més conegut té menys encant. Està ancorat a la cara fosca del Xino des del 1820, ha estat a punt de morir més vegades que Batman, i la seva absenta encara s’inflama i ingereix amb l’excitació de la clandestinitat. Aquí han mamat els grans: Hemingway, Gaudí, Picasso… Perquè en els seus bons temps, el Marsella va ser el Coachella de la bohèmia catalana: una massa beguda de 'celebrities', sindicalistes, anarquistes i el que Déu disposés. Les seves entranyes ambarines, forrades de fusta vella, marbre groguenc i miralls fossilitzats, segueixen intactes des de temps immemorials… i així seguiran quan siguem pastura de cucs.         

El Marsella, fa 10 anys. ÁLVARO MONGE 

  

La Masia (1952)

BENVINGUT A CASA

Elisabets, 16. Tel.: 93 302 24 30

Un bar de barri que repel·leix les modes. Un negoci d’altres temps que ha sobreviscut a diferents generacions de la família Pijoan. Un miracle que el Raval hauria de preservar com una relíquia sacra… Obert des de mitjans del segle XX, La Masia resisteix l’envestida dels nous temps gràcies al seu encant, tapes efectives i exquisits plats casolans a preus competitius. Braves deli­cioses (picantíssimes), bacallà de guerrilla, mandonguilles potents, seitons amb salsa picant de traca, canya abundant, vermut popular, calendaris picants i ambient de celler català de l’any de la picor. ¡Ho té tot, diantre!   

Cervantes (1939)

ON TOTHOM SAP EL TEU NOM
Cervantes, 7. Tel.: 93 317 33 84

Pel seu entrepà de truita amb formatge mato. 'Foodporn' no, el següent. Les germanes Esteve van heretar aquest negoci familiar, inaugurat el 1939 com a licoreria, i han aconseguit que arribi als 80 anys amb la salut d’un adolescent. El Cervantes és garantia d’autenticitat, tracte pròxim, honestedat. Els seus entrepans són històrics, però aquí mana el menú del migdia a 12 euros, un menú que alimenta una clientela majoritàriament local des de fa molt de temps. Cuina casolana, senzilla, gustosa i reconfortant en un bar/casa de menjars que irradia la personalitat de les seves mestresses: fort, incansable i acollidor. L’última trinxera que ens queda al Gòtic.      

Foto amb solera del Cervantes.

La vermuteria del Tano (1927) 

GIPSY KING
Bruniquer, 30. Tel.: 93 213 10 58

Els gitanos de la plaça del Raspall eren habituals d’aquesta vermuteria. La llegenda diu que van ser ells els que li van posar el nom en honor a l’actual propie­tari, Cayetano Gabernet. Conegut pels antics com a Can Misèries o Can Llaunes, aquest racó històric, que va començar sent una botiga d’olis i vins, ha desa­fiat la fletxa del temps. Pòsters antics, una col·lecció de rellotges més vella que les ungles postisses de la Castafiore, taules de marbre fossilitzades, barrils de vi, una barra amb un rellotge biològic que es va parar fa 60 anys i una data de fundació que imposa respecte: des del 1927 injectant felicitat en el sistema circulatori de la classe obrera de Gràcia.

Raïm (1886)

COM UNA CUBA
Progrés, 48

 A la Gràcia més inhòspita hi ha un santuari cubà… ¿O és un celler català? Totes dues coses. El Raïm va començar sent un menjador per als treballadors de la fàbrica que hi havia al carrer Siracusa. El primer registre que existeix del local data del 1886, però l’edifici és molt més antic. Es va transformar en un celler vermuteria (a la foto veiem la seva antiga propietària, la senyora Nuri), per després adoptar l’aspecte d’un bar cubà prerevolució. Les parets estan forrades de fotografies que evoquen l’illa caribenya, i de la barra de marbre emergeixen uns mojitos que n’hi ha per sucar-hi pa. La combinació de combustió cubana i nostàlgia retro catalana fa d’aquesta peça conservada en ambre un dels viatges en el temps més calents de la nit de Gràcia. ¡'Asúcar'! Ho sento, m’he deixat portar… 

Canigó (1922)

GRÀCIA SÈPIA
Verdi, 2. Tel.: 93 213 30 49

Quan entres al Canigó, la nostàlgia t’acaricia la cara com un 'croché' embogit de Mike Tyson. Cada vegada que el visito, em sento igual que quan era petit i entrava al cafè del poble. La fusta envellida, el pes de la història, l’aroma torrefacta, les taules de marbre… El Canigó ha sigut un impecable mirador a les entranyes de Gràcia des del 1922 i encara avui és un dels establiments més concorreguts. La seva terrassa a la plaça de la Revolució en té gran part de culpa. Tres generacions han servit cafès, vermuts, cerveses, tapes i menjar a l’altre costat d’aquesta trinxera en perpètua lluita contra aquesta tonteria anomenada "pas del temps", com la cara d’Isabel Preysler.    

El Canigó, als seus inicis.  

Versalles (1915)

EL REI DE SANT ANDREU 
Gran de Sant Andreu, 255.
Tel.: 93 179 49 07

Quan vegis la barra enfanalada d’aquest bar, amb les seves muses de ferro, i tones de fusta noble, et preguntaràs si t’han portat a Sant Andreu en un Delorean. La del Versalles potser és la barra taulell més bonica de Barcelona, un record de la història que s’ha escrit en els seus interiors. El soterrani va servir de refugi durant els bombardejos de Sant Andreu durant la guerra civil. La família fundadora, els Heredero –que fa temps van traspassar el negoci–, són un saga il·lustre del barri. El Versalles desperta tanta adhesió que quan va estar a punt de ser substituït per una entitat bancària, la clientela es va mobilitzar amb pancartes i el bar allà es va quedar. Aquest lloc té un llibre.   

El Versalles, en sèpia. 

Les gens que j’aime (1967)

VELLUT I TAROT
València, 286. Tel.: 93 215 68 79

A aquest bar polsegós hi anaven els moderns de Barcelona als anys 60 a beure’s fins i tot a l’aigua dels gerros amb flors. La 'gauche divine' disfrutava de gust amb l’interiorisme de Joaquín Gallardo. Les gens que j’aime sembla un decorat lynchià; és un soterrani misteriós, màgic; el vellut i la fusta vella donen sentit a una decoració impossible. Les seves veteranes sessions de tarot i quiromància, a més dels seus còctels populars, són els reclams més celebrats. I al novembre compleix 40 anys sense cap intenció de caure en la crisi de mitjana edat. Si un dia veus el nan de 'Twin Peaks' parlant al revés al lavabo, actua amb naturalitat: tot és possible en aquest lloc.  

Les gens que j'aime

Casa Almirall (1860)

TEMPS MODERNISTES
Joaquín Costa, 33. Tel.: 93 318 99 17

Un bastió modernista ancorat en el tràfec de Joaquín Costa, un carrer que sembla estar viu i muta. Casa Almirall, fundada per Manel Almirall el 1860, sobreviu als canvis. El seu interior és una fotografia gastada de la Barcelona màgica de finals del XIX. La porta de l’entrada, el taulell, els llums i la barra marmòria són un salt vertiginós al passat. La tènue il·luminació victo­riana emperla un interiorisme centenari, més alineat amb les levites i els binocles antics que amb les camises de franel·la i les ulleres de pasta 'hipsters'. Aferrar-te a una copa d’absenta és una assignatura obligatòria en aquest local llegendari, dominat per la dona de ferro de la barra: diuen que aquesta musa fa més de 100 anys que és aquí contemplant torradores.  

Foto d'època de Casa Almirall. 

Cafè del Centre (1874)

ELS IMMORTALS
Girona, 69. Tel.: 93 488 11 01

M’imagino una desfilada de fantasmes cada vegada que s’abaixa la persiana del Cafè del Centre. Literats poe­tes, taquígrafs, taxistes..., les ànimes de les incomptables generacions de barcelonins que han trepitjat les seves descolorides rajoles durant els seus 140 anys d’història. Poques coses tenen pinta de ser noves en aquesta trinxera sèpia que va començar sent un casino. Hi ha mobles que resisteixen des de temps immemorials. Les taules i les rajoles són més antigues que algunes piràmides. Potser per això aquest santuari ha comptat amb adeptes il·lustres, com Ovidi Montllor o el gran Francisco Ibáñez. Segur que hi heu estat, encara que no el conegueu: ha sigut escenari de videoclips, anuncis, pel·lícules i sèries. No hi ha ­'attrezzo' que el superi.

El Cafè del Centre, fa 16 anys. 

I PER REMATAR-HO... A soles amb Trix

Els bars juràssics mai et podran fer un bocata de ‘Tyrannosaurus rex’ i és una pena, perquè la bèstia sembla molt suculenta. El pots contemplar en tota la seva esplendor a CosmoCaixa fins al febrer del 2018. Es diu Trix, llueix un dels esquelets més ben conservats del circuit juràssic i, encara que és una dinosaura molt afable, millor que no fiquis el cap dins la seva boca per al ‘selfie’ gracioset: mai se sap.

Outbrain