Mirar

cine

'The Square', ¡quin fàstic de gent!

La cinta que va guanyar la Palma d'Or a l'últim festival de Cannes és un retrat implacable de la conducta social humana

Fotograma de 'The Square', de Ruben Östlund.

Ruben Östlund ha demostrat ser ­gai­rebé tant un sociòleg com un cineasta. Ja sigui explorant els prejudicis ocults de la classe acabalada progressista -a 'Play' (2011)- o la covardia inherent a la ­masculinitat moderna -'Força major' (2014)-, el director suec s'ho passa d'allò més bé posant els seus personatges en situacions socials desagradables i contemplant-los esquerdar-se. A 'The Square' ho fa portant a terme una mordaç investigació del món de l'art contemporani -castigat per la pretensió, l'elitisme, l'avarícia i l'estupidesa- i, sobretot, de la consciència intranquil·la d'Occident, on darrere d'uns valors suposadament humanistes hi ha un mer buit.

HIPÒCRITA, ARROGANT, EGOISTA

Per fer-ho posa la mirada sobre Christian (Claes Bang), comissari en cap d'un museu d'Estocolm i membre prominent de l'elit cultural de la ciutat. A Christian li agrada considerar-se un model de civisme malgrat que resulta obvi que en realitat és un subjecte hipòcrita, arrogant, egoista i ple de prejudicis, i al llarg de 140 minuts de metratge serà implacablement castigat per això.

A través la seva patètica figura, Östlund ens interpel·la a nosaltres, que hem fet de la passivitat una norma de comportament i que, darrere d'aquesta façana feta d'empatia i moralitat -qualitats que prediquem però gairebé mai practiquem-, amaguem un animal rabiós.

Més que una narrativa a l'ús, 'The Square' és presentada com una col·lecció de vinyetes autònomes exquisidament compostes i dotades d'un humor hieràtic que deixa clares totes les hores que Östlund ha passat veient el cine del seu compatriota Roy Andersson. Cada una de les seves escenes reflexiona amb brutal ironia sobre les convencions socials i les dinàmiques de poder.

És, doncs, una pel·lícula plena d'idees, però en cap moment s'oblida de ser divertida. Les rialles que ens proporciona, això sí, són gairebé sempre de la varietat nerviosa. El seu objectiu és fer-nos passar vergonya, pànic i humiliació pel fet d'estar ­observant.

En aquest sentit, resulta deliciosament irònic que la Palma d'Or de Cannes anés a parar a una pel·lícula que s'acarnissa amb l'actitud envanida i autocom­plaent que es fomenta en aparadors artístics com els festivals de cine. Dit d'una altra manera: 'The Square' és art que se'n riu de l'art. I se'n riu tant de la gent que en fa com de la que en consumeix; és a dir, dels seus mateixos espectadors.

És, en definitiva, una pel·lícula que et dirà coses sobre tu mateix que potser preferiries no saber, i que et llançarà el repte d'assumir-les amb humor. Accepta-ho.

Outbrain