Oci i Cultura

AGITACIÓ TECNO-FOLK

Rodrigo Cuevas: "Vomitar merda contra els altres és facilíssim"

L'inclassificable artista asturià presenta el seu cabaret de folklore electrònic en la clausura del festival Fenòmens

KIKELLAMAS COM

Nen prodigi del piano i amant de la copla, va abandonar Oviedo per estudiar a Barcelona, però va ser a Mallorca on es va enamorar de la música tradicional i a la Galícia rural va adquirir la tècnica que l’ha convertit en agitador folklòric. El seu divertidíssim cabaret electrònic clausura avui el festival d’arts escèniques Fenòmens a la Moritz (21.30 h).

–Va començar a tocar el piano amb 8 anys, però, ¿què escoltava de jove?
–Copla, electrònica… També vaig tocar en una banda de gaites. Tot el que era anglosaxó em provocava rebuig i el rock sempre em va semblar avorrit.

–¿Què buscava matriculant-se a l’Esmuc?
–Volia sortir d’Oviedo i anar a una ciutat gran. En teoria estudies piano per ser concertista o pianista acompanyant. La professora, Pilar Lobo, em va dir: «Ni ho intentis, perquè és una frustració. Hi ha 20 concertistes i 20.000 pianistes». I em va suggerir alguna cosa més experimental.
–¿Com era Barcelona quan es va matricular a l’Esmuc?
–Vaig arribar el 2005 i em va semblar meravellosa: el carrer Escudellers, la plaça del tripi, gent tocant a les Rambles… Al cap de poc van implantar l’ordenança cívica. ¡Ja no podies ni asseure’t a terra a la plaça Reial!

–¿I com va arribar a la casa okupa de La Makabra?
–Estava tan a prop de l’Esmuc que era molt temptador anar al sortir de classe als tallers i cabarets que organitzaven. Vaig formar part de la fanfàrria de La Makabra i quan la van desallotjar vam muntar un cabaret diari a la plaça de Sant Jaume.

–¿Què va aprendre a La Makabra?
–A l’Esmuc vaig estudiar molt, però vaig aprendre més a La Makabra: allà em va venir la inquietud pel cabaret i la capacitat transformadora de l’art. Allà vaig entendre que l’art ha d’estar involucrat en la societat. Va deixar de tenir importància tocar un passatge de Liszt perfectament. També vaig aprendre a guanyar-me la vida i vaig descobrir el carrer.

–¿Va tocar al carrer a Bar­celona?
–Sí. Pel Born, per Gràcia… Tenia un duo amb una amiga: jo tocava la tuba, i ella, l’acordió i cantava. Després, amb una altra noia, jo tocava l’acordió i cantava María la portuguesa i ella anava amb tres hula hoops.

–¿D’on arriba la seva passió pel folklore?
–Una professora de l’Esmuc, Silvia­ Martínez, em va invitar a un congrés d’etnomusicologia a Mallorca. Una nit ens van portar a una taverna al centre de Palma. Allà vaig veure gent tocar la simbomba i cantar. I em va semblar tan natural...

–¡Quantes casualitats!
–¡El destí! En la vida s’han d’aprofitar les ocasions. Si m’hagués entestat en el piano, estaria frustrat per no ser el pianista que somiava. O hauria deixat l’Esmuc i hauria estudiat veterinària. De fet, a Galícia vaig tenir una granja.

–¡¿Com?!
–Estava cansat de les ciutats de pas. Vaig voler anar a una zona on la gent neix i mor al mateix lloc. Me’n vaig anar a un poble de Pontevedra i vaig agafar un ramat d’ovelles i cabres. Va ser l’època més feliç de la vida.

–I va abandonar la música.
–¡No! Anava a casa de les senyores a prendre cafè, a tocar la pandereta i a cantar amb elles. Allà vaig aprendre el que era la música tradicional.

–¿Com neix el Cuevas performer que barreja copla i tecno?
–A Santiago de Compostel·la vaig muntar La Dolorosa Compañia amb cançons molt copleres, tractant el dolor d’aquella forma tan extrema que arriba a ser fins i tot graciós. Jo mai em vaig considerar graciós, però amb aquell repertori vaig descobrir que en escena em tornava graciós, i em va encantar.

–Molta gent veu la música tradicional com un fet conservador.
–Jo no crec que la música tradicional sigui conservadora. Hi ha lletres masclistes, però molts paisans de poble són molt més subversius que qualsevol pamfletari. El més subversiu avui és transmetre amor i afecte a persones que pensin de manera diferent que tu. I les que millor saben fer això són les àvies. Allà vaig aprendre la subversió. Aquest és el meu camí. Vomitar merda contra els altres és facilíssim.

–La cançó tradicional ha sigut sempre un transmissor d’idees crítiques, burla, gestos subversius, dobles sentits...
–Franco va convertir la cultura en propaganda i per a això es va valer del folklore, que era el més estès als anys 30 i 40. Molta gent encara creu que la copla és franquista, però és molt anterior i parla de temes foscos i de sentiments políticament incorrectes.

–De la música tradicional li interessa la seva connexió amb la gent. ¿Ja hi ha connectat vostè?
–Sí, sempre vaig sentir molt afecte. Encara que sembli molt subversiu, el meu personatge desperta més tendresa que confrontació. Pretenc provocar, sí: provocar que la gent es plantegi altres debats com la despoblació rural, la transmissió de coneixements… No pretenc posar-li la polla a la cara a un senyor. Això pot ser provocador, però no té cap més transcendència. 

Outbrain