Oci i Cultura

UNA AUTORA COMBATIVA

Les lliçons de Chimamanda Ngzi Adichie

L'escriptora nigeriana, autora de 'Tots hauríem de ser feministes', participa en un debat al CCCB

ALBERT BERTRAN

Elena Hevia / Barcelona

NNo sol passar que després de la trobada de la premsa amb un autor, els periodistes acabin esclatant en aplaudiments. La visita al CCCB de Barcelona de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie els va provocar. Un esclat de reconeixement al seu pensament de dona africana capaç de trobar idees senzilles però gens banals sobre el racisme, els llocs comuns que els blancs fan anar respecte a la realitat africana i la consideració de les dones, que no és només un assumpte de dones, sinó de tots dos sexes.

Més enllà de la seva tasca com a activista, un concepte que ella rebutja, Adichie és una premiada novel·lista que ha reflectit el passat recent del seu país, la guerra de Biafra en Medio sol amarillo o les contradiccions d’una dona nigeriana traslladada als Estats Units a Americanah. «Tinc la sort que la literatura s’hagi convertit per a mi en una plataforma per anotar temes socials, però escric per explicar històries, no per destrossar estereotips. Tant de bo no hagués de parlar d’aquestes qüestions i pogués quedar-me a casa mirant per la finestra o llegint poesia». I ho diu apuntalant-se en la seva impactant presència física i fent gala d’una seguretat gairebé règia.

La posició més fàcil és mirar enrere i apreciar que respecte al present, la consideració social de les dones ha fet passos gegants, però l’autora no n’està tan segura. «Fa 60 anys ningú pensava que una dona pogués dedicar-se a la política, ara això no ho diria ningú i no obstant hi ha gent que ho segueix pensant. Hem evolucionat, però ens falta encara molt camí». 

Banalització 

Chimamanda repeteix que el seu feminisme no és gens acadèmic, que la seva idea pertany al carrer. Així que no li va importar col·laborar en una línia de samarretes de Dior amb el seu eslògan 'Tots hauríem de ser feministes', que la firma va llançar al gener. A l’autora li van ploure crítiques per la banalització d’aquest discurs i l’obscenitat teòrica que el preu de la peça en qüestió, blanca i de cotó, arribés a costar 550 euros. «Moltes noies van imprimir la frase en samarretes barates, encara que crec que si haguessin pogut comprar-se l’original, ho haurien fet».

I, a més de la samarreta sembla obligat mencionar Beyoncé, que ha utilitzat les xerrades de l’autora per alimentar les lletres de les seves cançons. «Crec que és beneficiós per a moltíssimes noies, perquè els està donant el llenguatge que necessiten per expressar el que viuen o el que els passa. Naturalment les paraules no faran que canviïn les coses, però tinc l’esperança que parlar els doni força per dir no».
 

Outbrain