Oci i Cultura

ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

Bill Nighy: "La cultura hauria de ser un assumpte de salut pública"

El vell rocker de 'Love actually' es posa a les ordres d'Isabel Coixet a 'La llibreria', on dona vida a un addicte a la literatura

R GARCIA

Bill Nighy (Anglaterra, 1949) ha tingut una relació complicada amb l’alcohol. Ara no el pot (ni ho ha de fer) veure. Es palpa certa tensió en la roda de premsa de la Setmana Internacional de Cine de Valladolid, on les taules estan presidides per les ampolles de vi de Ribera del Duero, que patrocina el certamen. Gentleman com el que més, Nighy no posa pegues. Veure’l és pensar en el vell rocker de Love actually«Xavals, no compreu drogues. Feu-vos estrelles del pop i us les donaran gratis». El seu paper a La llibreria, d’Isabel Coixet, no pot ser més diferent. Estem a finals dels anys 50 i ell és un misantrop que es refugia en els llibres. La seva vida canvia quan arriba al poble una jove viuda sense fills (Emily Mortimer) que lluita sola per aconseguir un somni: muntar una llibreria. Les forces vives s’hi oposen per pura i absurda maldat.

–¿És fàcil odiar els humans i estimar profundament els llibres?
–Els misantrops trien la literatura per escapar de les persones. Però no sé si el meu personatge és un misantrop. És algú que pensa que els altres són complicats.

–¿Què ens aporten els llibres?
–La literatura, el cine i l’art són crucials per al desenvolupament de l’ésser humà i el progrés de la civilització. És veritat que a vegades són font de moviments totalitaris o tenen un component tòxic de patrioterisme. Però sense ells, sense la capacitat de respirar a través d’ells, no podríem viure.

–La cultura no està entre les prioritats dels governants.
–Jo només puc parlar pel meu país. I, efectivament, està considerada pel Govern actual i també per l’anterior com una cosa menor. Hauria de ser un assumpte de salut pública.

–Ha treballat amb Isabel Coixet. Digui-me’n una virtut i un defecte.
–No li explicaré cap defecte. Ha fet un treball impecable. És una directora molt democràtica i molt completa que posseeix un profund respecte pels actors. Cregui’m, no és el cas de tots els realitzadors. La llibreria és un dels millors treballs que he fet en la meva vida. I no ho dic per fer relacions públiques. Ho dic de cor.

Fotograma de 'La llibreria' 

¿Va ser el nom de Coixet el que el va atraure fins a la pel·lícula?
–Emily Mortimer és molt amiga meva i l’admiro professionalment. En aquell moment jo estava treballant amb Juan Carlos Medina i em va dir que si tenia l’ocasió de treballar amb Coixet, ho fes sense dubtar-ho. La llibreria és l’adaptació d’una novel·la de Penelope Fitzgerald que m’encanta. Adoro les llibreries. Quan viatjo, la primera cosa que faig és preguntar on hi ha llibreries independents i m’hi acosto a veure-les.

–No n’hi ha gaires ara mateix.
–Ja, tot són grans corporacions. Melbourne és la ciutat on més n’he trobat.

–Comprar llibres per internet li deu sembla un horror.
–No compro mai res on line. No tinc ni ordinador.

–¿Tampoc mòbil?
–Sí, això sí. Algú em va donar una vegada una tauleta, però la vaig regalar a la meva filla. Estan intentant matar els llibres, però no ho han aconseguit. Tampoc han pogut amb el vinil. En un moment de La llibreria, el personatge de Mortimer olora el llibre. Jo també ho acostumo a fer.

–¿Li segueixen preguntant molt per Love actually?
–Unes 15 vegades al dia.

–¿I com ho porta?
–Bé, bé. M’agrada. Love actually va ser una experiència magnífica i va fer possibles moltes altres coses. Molta gent em diu pel carrer: «Xavals, no compreu drogues».

–Si la protagonista de La llibreria hagués sigut un home, ¿ho hauria tingut més fàcil?
–Gairebé segur. I això és una cosa que encara passa al segle XXI. És terrible. 

Outbrain