Oci i Cultura

CRÒNICA

El Drogas, sense treva

El músic navarrès va fondre el repertori de la seva antiga banda, Barricada, i el de la seva obra en solitari en un incendiari concert a l'Apolo

FERRAN SENDRA

Barricada ja és història i podem veure a qui en va ser el frontmanEl Drogas, amb cert aspecte d’haver-se tret un pes de sobre, llançant alegrement discos triples i heretant bona part de les essències del seu antic grup en concerts imparables com el d’aquest divendres a l’Apolo. El cavaller Enrique Villarreal Armendáriz, en brut i amb un punt d’insensatesa, en una nit integrada en la primera edició del festival Ciutat Rock.

El Drogas queda com la imatge més icònica de Barricada, banda que va estar present en esperit des de la primera cançó, En la silla eléctrica, que va sonar emmarcada en les sinistres riallades de la versió gravada del 1983. I allà hi teníem el subjecte en qüestió, amb el seu barret de copa encasquetat, ara sense l’aparatós baix que tocava en aquella banda, lluint una veu en perfecte i ruïnós estat de revista, i advertint-nos que entrar en el seu món comporta deixar enrere les convencions més universals. «Un escupitajo se coló en mi calendario/ borró algunos días y dio la vuelta al reloj», va anunciar la lletra d’En punto muerto, una de les cançons de la seva obra en solitari Demasiado tonto en la corteza.

Clàssic del rock urbà

El Drogas ens va venir a recordar que Barricada va ser clau en la popularització d’un gènere, el rock urbà, de litrona, tapa de claveguera i cua a l’Inem. Les velles composicions van sonar rearmades en mans d’un equip de fiar, els tres integrants de la qual van ser la seva formació paral·lela Txarrena, que van construir pedra a pedra un so entre punk-rock i hard rock, potser una mica menys metal que el que Boni i Alfredo Piedrafita imprimien a Barricada. Repertori extrallarg, una trentena de cançons.

El material de la seva obra solista va mostrar discretament altres perfils, inclòs, atenció, el de balada: Cordones de mimbre, que va cantar acompanyant-se amb una guitarra acústica. Però la nit va tendir a la textura abrasiva i, és clar, al text acusatori, des de la històrica i conflictiva Bahía de Pasaia (sobre l’«emboscada criminal» en la qual, el 1984, van morir quatre membres dels Comandos Autònoms Anticapitalistes) a aquesta nova aportació a la lírica costumista anomenada Peineta y mantilladedicada a María Dolores de Cospedal, «la voceras de los que cobran sin cobrar».

El Drogas, assenyalant amb el dit, discrepant de l’esperit nadalenc a Fue 24D… ¿y qué? (cançó que el 1999 va gravar amb el seu altre grup a temps parcial, La Venganza de la Abuela) i fonent la seva veu amb la del públic en els clàssics de la seva antiga banda, com La hora del carnaval, Víctima i No hay tregua. Després de Barricada, més Barricada. 

Outbrain