Més Periódico

Així ha canviat el català

En vint anys, a la llengua catalana li han passat moltes coses, com a mínim institucionalment. Recapitulem, per situar-nos. El 1995, dos anys abans de la sortida d’EL PERIÓDICO en català, apareix la primera edició del 'Diccionari de la llengua catalana' (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), llargament esperat. Tan esperat, que va tenir temps d’incorporar unes quantes llicències que els mitjans de comunicació en català s’havien permès d’adoptar per dotar  el model de llengua periodístic d’alguns recursos per fer més curta la distància entre el català permès (ortodox, normatiu, estrictament fabrià) i el català real (evolucionat, amb aportacions col·loquials genuïnes però no sancionades oficialment).

L’edició en català del diari va néixer, doncs, en un context en què el català periodístic ja disposava d’un coixí estilístic, uns referents que es van anar forjant  des del començament de la Transició, amb l’aportació dels diaris en català de l’època ('Avui', 'Diari de Barcelona', 'El Punt', 'Regió7', etc.) i especialment de la producció bàsicament oral d’uns quants anys de TV-3 (nascuda el 1983), durant els quals les aportacions a la futura actualització del diccionari van ser constants.

Eren els temps en què un grup de lingüistes vinculats amb els mitjans es van aplegar a l’entorn d’una associació anomenada Grup d’Estudis Catalans (GEC) (un nom i una sigla que recordaven, amb una certa intencionalitat, els de l’IEC i la Gran Enciclopèdia Catalana, respectivament) i que van gosar aplegar en el llibre col·lectiu 'El barco fantasma' tot de propostes que en aquell moment van ser titllades de molt gamberres però que el pas del temps les ha anat fent fins i tot normatives.

El DIEC ens dona la raó

En la redacció del 'Llibre d’estil' d’EL PERIÓDICO, publicat el desembre del 2002, vam mirar de concretar aquesta tradició, i la vam ampliar, tot diferenciant en les seves entrades les que eren normatives de les que no ho eren. I l’esforç es va veure recompensat  l’any 2007 amb la segona edició del  DIEC, en la qual ben bé la meitat de les nostres llicències van deixar de ser-ho per passar a ser normatives.

A tall d’exemple, vegem-ne unes quantes: 'bodi', 'ciutadania', 'dessuadora', 'enervar', 'estressar', 'glamur', 'imbatibilitat', 'impactar', 'lentilla', 'lífting', 'llegendari', 'migcampist', 'mitjapunta', 'nominar', 'pas zebra', 'patrullera', 'personal', 'politòleg', 'prestància', 'privacitat', 'progre', 'rastrejar', 'realitzador', 'segellar', 'senderista', 'urbanita', 'verduleria', 'xat', 'zàping'.

Tots aquests termes, que no figuraven al DIEC dotze anys abans, hi van aparèixer a la segona edició, i aquesta novetat dotava de sentit el criteri  d’actuació, en general compartit per la majoria dels lingüistes dels mitjans, segons el qual el model de llengua del periodisme no ha d’anar escrupolosament a remolc del diccionari, sinó que més aviat, i precisament amb la voluntat de reflectir els usos reals, els ha de vehicular i presentar com a propostes per ampliar el corpus normatiu.

El 'Llibre d'estil', entre la Gramàtica i el Diccionari de la Llengua Catalana. / El periódico.

Un diccionari ampliable

Avui dia el DIEC, consultable en línia, té molt més fàcil la incorporació de nous termes sense esperar l’edició en paper. Per això des d’EL PERIÓDICO continuem insistint a donar per vàlides paraules que encara no hi figuren, convençuts que un dia hi seran.

Els exemples següents poden sorprendre més d’un lector no versat en qüestions lingüístiques, però el cas és que al DIEC2 en línia no hi trobareu: 'afició' (‘conjunt d’aficionats’), 'alcaldable', 'apoltronar-se', 'avassallar', 'cabrejar-se' (enfadar-se’), 'col·laboratiu', 'cuidador', 'culpabilitzar', 'demonitzar', 'desaire', 'empollar', 'esnifar', 'esperpent', 'extraïble', 'farragós', 'flipar', 'forrar', 'ganxo' (‘atractiu’), 'garrafal', 'hostiar', 'infografia', 'longeu', 'medicalitzar', 'nano', 'pillo', 'presidenciable', 'primar' (‘donar una prima’), 'publireportatge', 'puro', 'quartfinalista', 'recapacitar', 'represaliar', 'rondo' (‘exercici d’entrenament amb pilota’), 'tragar', 'visteta' i 'xatejar'. I no ens allarguem més, però ho podríem fer.  

La sintaxi conflictiva

La batalla per l’ampliació del diccionari ha transcorregut paral·lela a una altra, la de la sintaxi. Mentre vam estar dècades i dècades esperant l’aparició de la nova gramàtica de l’IEC, que ampliés les de Pompeu Fabra (l’última, pòstuma, revisada per Joan Coromines, datava del 1956), les discussions sobre la necessitat de revisar les qüestions controvertides de la sintaxi van estar a l’ordre del dia.

Joan Solà, que va acabar sent membre de la Secció Filològica de l’IEC després d’anys i anys de treballar denunciant aquestes mancances, havia inventariat en multitud de treballs els problemes que generava l’excessiva distància entre les construccions espontànies del parlant, ben genuïnes, i les úniques considerades vàlides o correctes per la normativa.

Això afectava tant l’ús de certes preposicions com algunes construccions de relatiu, tant les famoses combinacions de pronoms febles com la licitud de certs usos pleonàstics (és a dir, la coexistència d’un pronom feble i un de relatiu fent la mateixa funció).

El mateix Solà havia dirigit una gramàtica descriptiva ('Gramàtica del català contemporani', publicada el 2002), que sistematitzava els usos propis de la llengua, sense entrar naturalment en el terreny normatiu, sobre el qual només té competències l’IEC, la nostra autoritat lingüística. Per tant, continuava pendent l’aparició de l’obra de l’Institut, la gramàtica institucional, que prescrivís quins usos  eren correctes entre el conjunt de la descripció. 

Mentre no apareixia aquesta obra, els llibres d’estil dels mitjans recollien, tal com feien amb el lèxic, les construccions no normatives segons Fabra que podrien arribar a ser-ho amb la futura gramàtica. Aquests usos constituïen les llicències sintàctiques del diari. Per exemple, entre altres qüestions, el 'Llibre d’estil' d’EL PERIÓDICO postulava l’ús exclusiu de la preposició per davant d’un infinitiu amb valor final (seguint la proposta de Coromines-Solà), la contracció 'al' (en lloc de la preposició 'en') també davant d’un infinitiu amb valor temporal, el signe d’interrogació inicial (per facilitar la lectura, atès que l’estructura sintàctica del català no permet endevinar quan comença la pregunta des del primer mot), l’ús no preferent de la doble negació, i també algunes combinacions de pronoms febles pròpies de la llengua espontània.

Doncs igual com passava amb el lèxic, moltes d’aquestes llicències sintàctiques també van ser recollides per la 'Gramàtica de la llengua catalana' de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC), apareguda per fi el 2016. Aquestes llicències i moltes altres, perquè la nova gramàtica va ser concebuda, sortosament, partint de la descripció per arribar a la norma. Un enfocament, per tant, plenament coincident amb els criteris que ens han inspirat com a lingüistes a l’hora de definir el model lingüístic del diari. 

Aquesta nova gramàtica, molt celebrada pels lingüistes vinculats als mitjans pel seu caràcter obert, jugant sempre entre la descripció i la prescripció, ha fet possible reduir el ventall de les construccions discutides. També és cert, de totes maneres,  que d’entrada pot generar certs dubtes a l’hora de posar-la en pràctica, especialment en l’àmbit escolar, on ha de quedar clar què val sempre i què no val mai en el procés d’aprenentatge del codi lingüístic.

Els canvis ortogràfics

Un dels fets més comentats en els cercles filològics quan va aparèixer la nova gramàtica va ser la decisió de l’IEC de separar-ne la part de l’ortografia, que va sortir publicada el juny d’aquest 2017, tot i que ja s’havia aprovat l’any anterior.

Però en canvi des d’un punt de vista mediàtic el que va causar un gran rebombori  va ser  la reducció dels accents diacrítics (aquells accents que es posen per diferenciar mots que tenen la mateixa grafia) a només 15 ('bé', 'déu', 'és', 'mà', 'més', 'món', 'pèl', 'què', 'sé', 'sí', 'sòl', 'són', 'té', 'ús', 'vós'). (I aquesta polèmica va deixar injustament en segon terme la importància dels canvis de criteri en la concepció de  la nova gramàtica, en la qual la 'correcció' de tota la vida va cedir el pas a l’'adequació' segons el registre). 

Val a dir que l’ortografia és una convenció, i en alguns aspectes força arbitrària, però també és veritat que la correcció de la llengua escrita s’hi associa amb una gran força. Això explicaria, doncs, el debat públic, sovint aferrissat, que va suscitar, amb els efectes col·laterals deduïbles del començament de la seva aplicació.

Acord dels mitjans

En aquest sentit, la majoria dels mitjans de comunicació vam adoptar l’acord de fer el canvi l’1 de gener d’aquest any. I cap problema. Però és cert que en altres àmbits (ensenyament, editorials, etc.) caldrà un procés de transició més llarg, en el qual hauran de coexistir la convenció antiga i la nova (en llibres de text amb l’ortografia d’abans, antigues novel·les reeditades...).

Sigui com sigui, es tracta d’un canvi anecdòtic pel que fa a la genuïnitat i la identitat de la llengua, que com és sabut es basa molt més en els aspectes fonètics, morfosintàctics i lèxics que no pas en els ortogràfics. 

Outbrain