Entre tots

GENT CORRENT

Ana Criado Inchauspe: «Mediar no va de parlar, sinó d'escoltar»

Les postures acarnissades són el dia a dia d'aquesta mediadora. Ella les desmunta amb preguntes.

DAVID CASTRO

Mediació sembla la nova paraula tòtem de l’escenari polític. ¿Com s’hi relacionen els que es dediquen a conjugar-la diàriament? En els últims 13 anys, Ana Criado Inchauspe (París, 1965) ha teixit enteses entre germans que es mataven per una herència, cònjuges que porfidiejaven per la custòdia dels fills i veïns que s’odiaven pels lladrucs d’un gos. ¿És possible fer-ho també entre ciutadans que dissenteixen sobre el país al qual pertanyen? La presidenta de l’Associació Madrilenya de Mediadors creu que hi ha marge per a l’acord.

–¿Per què va escollir aquesta feina?
–Soc filla d’un emigrant espanyol i d’una bascofrancesa, vaig estudiar Dret i vaig treballar en una notaria. M’anava bé, però vaig descobrir la mediació per casualitat i vaig quedar atrapada per aquest ofici. És com un verí. Veure arribar a la reunió persones que no es miren a la cara i que surten donant-se la mà et deixa una satisfacció difícil d’explicar. Et sents útil.

–¿Tenen alguna cosa en comú tots els conflictes?
–Sí, el 90% és emoció, la resta és falta de comunicació, sempre. Passa el mateix en una separació matrimonial que en una disputa empresarial. Els conflictes més difícils es donen amb qui més estimes. La família, els amics, la parella, la gent amb qui tens confiança. Quan aquesta es trenca, és demolidor.

–¿Què fa el mediador per recuperar-la?
–Nosaltres som els secundaris de la pel·lícula, les protagonistes són les parts. La meva feina consisteix a fer preguntes perquè s’escoltin i acabin aflorant les seves verdaderes necessitats. Hi ha una pregunta clau: ¿per què vols el que vols i per a què ho vols?

–¿Quin efecte té?
–Quan cada part aconsegueix comprendre les necessitats de l’altra, es produeix un fet màgic. De sobte es transformen, obren els ulls i comencen les disculpes. Funciona així fins i tot en les situacions més difícils, fins i tot quan hi ha hagut violència pel mig. La mediació no va de parlar, sinó d’escoltar les necessitats de l’altre.

–¿Què passa quan les postures són molt acarnissades?
–La feina del mediador consisteix a trencar narratives. És habitual que cada part arribi amb el seu discurs perfectament elaborat. Ho han parlat amb el seu entorn, ho tenen claríssim, no en tenen cap dubte, però la majoria de les vegades aquest relat està construït sobre el que senten, no sobre el que passa en realitat. Descobrir que els problemes no són com creiem resulta revelador.

–¿El mediador dicta acords com el jutge?
–Mai. Els acords, perquè siguin respectats, han de trobar-los i acceptar-los les parts. Nosaltres només els acompanyem perquè hi arribin. Hi ha una pregunta molt efectiva: «¿Com us agradaria que fos la vostra relació d’aquí cinc anys i què hauria de passar per fer-la realitat?».

–¿Això es podria aplicar al conflicte que avui es viu a Catalunya?
–Sens dubte. Jo els aconsellaria que es donessin una treva, per exemple d’un mes, i que celebrin reunions amb discreció. Que comencin a parlar de les coses en les quals estan d’acord. Les dues parts tenen necessitats que no han sigut escoltades per l’altra.

–¿Com veu la situació?
–Veig molt curtterminisme, massa promeses anunciades sense saber com es complirien. Uns demanen la independència i altres el 155. D’acord, ¿i això com es gestiona en el dia a dia? ¿Algú ha pensat en els possibles escenaris de la vida real? Les grans declaracions són una cosa molt d’homes, les dones ens fixem més en les coses pràctiques.

–¿Quin és el millor acord?
–Aquell en què les dues parts perceben que l’altre també ha cedit. I el que perdura en el temps. 

Outbrain