Barcelona

BARCELONEJANT

Començar l'any amb l'aigua al coll

Prop de 900 persones estrenen el 2018 banyant-se a la platja de Sant Sebastià a 14 graus. Així és com se sobreviu al primer bany de l'any

ALBERT BERTRAN

Sortir al carrer l’1 de gener al matí és com despertar-se a The walking dead: només hi ha zombis i gent amb pinta de supervivent. Fins que arribes a la Barceloneta. I et trobes una marabunta en banyador com si fossis a Salou a l’agost. «Que bojos», diria al veure’ls qualsevol que porti tres capes de roba. Deixes de pensar-ho tan bon punt et quedes en biquini entre 900 persones. 

És «el primer bany de l’any», la 21a edició que organitza el Club Natació Atlètic-Barceloneta. La cita és a la platja de Sant Sebastià, davant del club. Fa sol, però amb vent. Com si tinguessis Trump al costat movent compulsivament el serrell. Temperatura ambient: 14 graus segons l’iPhone. Un dia primaveral, diran els vianants amb anorac. Amb biquini, a qualsevol que no sigui la princesa de Frozen se li posa la pell de gallina.

«Després hi ha un caldet molt bo», t’anima la Maria Rosa al vestidor del club mentre et vas traient la roba amb poca convicció. «Quan ho proves, t’enganxa –garanteix–. Surts amb un benestar…». L’has de creure: fa sis anys que estrena l’any així. «És alliberador, ja ho veuràs», afirma al costat la Sandra. I això que ella ha vingut avui amb faringitis.

Surts del vestidor amb el somriure nerviós de neòfita, amb el biquini, les xancletes i embolicada en una tovallola com si t’hagués abrigat la mare. «De sentit de l’humor en tenim», diu l’Amparo camí de la platja amb el barnús de fer surf del seu fill. «Aquest mes en faig 60», justifica la seva valentia. És la seva segona vegada, però no ha aconseguit arrossegar ningú de la família. «Diuen que vagi passant i que després els ho expliqui», riu. La Bàrbara camina sense titubejar, tot i que s’estrena avui. «M’he separat –explica–,
he canviat de vida». Acabarà ficant a l’aigua el cap i tot.   

¿A quina temperatura està el mar?, preguntes prement la mandíbula, com quan demanes el compte. «L’aigua està a 12 graus i mig», anuncia el Julián, un veterà. Fa 40 anys que hi ve. Al club després diran que el mar estava a 16 graus. En qualsevol cas –comprovaràs ben aviat– és la temperatura que popularment es coneix com a «freda de collons».

Hi ha 900 persones a peu de platja, calculen al club. Se n’hi han apuntat 750. És el primer any que hi ha inscripció solidària: 3 euros per banyista. Tota la recaptació es destinarà a Ajuda a la Infància Sense Recursos multiplicada per tres (el club i La Caixa hi aportaran la mateixa quantitat que s’ha recollit amb les inscripcions).

Hi ha molt banyista amb gorra del Pare Noel i sobres de les bosses de cotilló dels xinesos. El més jove té 15 mesos; el més gran, 94, és l’Antoni, un soci del club. També hi ha una altra veterana que hi va cada any: la Montse, 84 anys. «Montse Mechó», t’anima que busquis a Google. «L’àvia paracaigudista», surt a diversos reportatges al teclejar el seu nom. «Tinc 937 salts –diu ràpidament–. I em segueixo tirant», afegeix abans de marxar cap a la sorra sense immutar-se.    

«No et desmoralitzis», et diu el Julián. «Avui fa bastant vent, passarem un pelet de fred». I et posa una tovallola al coll per suportar l’espera. Escolta, doncs no fa tant de fred. Quan et barreges amb la multitud, descobreixes que allò del caliu humà és bastant literal. ¿Algun consell? «Tancar els ulls i llançar-te», riu el Julián.

Queden 4 minuts per a les dotze, l’hora del bany. És quan se’t posa cara de gilipolles i et preguntes què diantre hi fas aquí. Fins que mires al voltant. Tothom somriu. Et donen més bon rotllo que si llegissis seguides cinc tasses de Mr. Wonderful.

Albert Bertran

3, 2, 1… La gent comença a caminar cap a l’aigua. Et mous per inèrcia. «No tinc fred», criden. El Julián no se separa del teu costat. «Perquè no reculis», t’avisa. Ai, però ¿què estàs fent?  Ja no hi ha forma de parar. Entres a l’aigua a velocitat de creuer. «¡¡Maaaare mevaaaaaa!!». Sents de cop tant de fred com si t’haguessis ficat en una sala de cine a l’estiu. Comences a deixar anar crits del nivell d’una muntanya russa. «¡Va, que no es nota res!», diu el Julián capbussant-se. ¿Que noooo? Et sents com Leonardo di Caprio al final de Titanic. De fet, acabes com ell: amb l’aigua al coll. El Julián et dona el seu beneplàcit després d’un minut i mig en remull. «Ja pots sortir». I passes al nivell Rambo: no sents les cames. Mullada, en biquini i ni una mica de fred. Durant uns minuts et penses que ets la princesa de Frozen.

Amb el caldo calent a les mans, comences a prometre que ho repetiràs el 2019. ¿Que de què serveix? «Per començar bé l’any», assegura el Jaime. «Jo l’any passat no ho vaig fer i el 2017 va ser una caca», li dona la raó l’Iván. «I et treu la tonteria», afegeix Miguel Ángel. «Va –diu Amparo de tornada al vestidor–, a començar l’any amb ànim». 

Outbrain