Barcelona

40 anys de culte al terror transvestit a Barcelona

'The Rocky Horror Picture Show' és l'acudit de 'mis tetas' del setè art, dolent, sí, però passa de generació en generació

Susan Sarandon s’emportarà a casa aquest cap de setmana un merescudíssim Gran Premi Honorífic del Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya (o sigui, el de Sitges de tota la vida, però ara amb un nom més florit) i l’organització, amb més aplom que Hannibal Lecter a l’hora del dinar, va decidir projectar en el seu honor 'The Rocky Horror Picture Show', el seu primer paper com a protagonista, pel·lícula bastarda del setè art, un qualificatiu pompós que li ve gran, d’art res, però que, des que es va reestrenar l’1 d’abril de 1976 en un cine del novaiorquès Greenwich Village, és una peça de culte. A Sitges, el que hem dit, li faran un homenatge a aquesta majúscula actriu, així que del que aquí es tracta és de fer un homenatge paral·lel a tots aquells fans inassequibles al desànim que des de fa gairebé 40 anys mantenen viva la llegenda d’aquesta pel·lícula en cines i teatres de Barcelona.

La cita és amb EdgarToniMaríaEva Iván, cinc (amb ànim d’elogiar) catxondos que van pilotar les projeccions de 'The Rocky Horror'… per exemple al Casablanca, del 2007 al 2011. Abans que ells en van ser altres. I després van arribar o arribaran altres més. La pel·lícula és l’acudit de mis tetas, dolent, sí, però que incomprensiblement salta de generació en generació.

Cua als Casablanca, el 2007, per a una projecció de 'The Rocky Horror Pinture Show'. / ÁLVARO MONGE

Per als profans, potser convenen abans un parell d’apunts. L’argument és una revisió gai i transvestida de la llegenda de Frankenstein, cosa que té gràcia, perquè posats a crear vida, que sigui un bombó. El guió, però, és una gallina sense cap. És una mala pel·lícula, sí, però és un musical i diversos dels temes, que beuen de les influències del glam rock, són petites joies que a molts actors agrada d’interpretar. Mayra Gómez Kemp, la 'undostresa', va ser Magenta, un dels personatges, a finals dels 70 en un teatre de Madrid. A Barcelona, al mateix temps, era la musa Christa Leem la que pujava als escenaris a per l’aplaudiment en aquella obra. L’'stone' Mick Jagger va voler ser el Frank’N’Furter en la pel·lícula, va fracassar en l’intent i, afortunadament, el paper va recaure en Tim Curry, que anys després, ja famoset, va coincidir en una gala amb Lady Di. La princesa, fidel a l’humor anglès i a la flegma britànica, va reconèixer que l’havia vist en pantalla amb lligacama i cotilla. «'Rocky Horror' va completar del tot la meva educació», li va dir.

Fins i tot Russell Crowe, tot un gladiador anys després, es va deixar arrossegar per l’embruix de 'The Rocky Horror' quan era un amateur actor teatral a Austràlia. Però el que ha fet d’aquest disbarat una obra de culte és allò que va succeir a Nova York quan la pel·lícula es va reestrenar en horari nocturn després del fiasco de les sessions diürnes. La comunitat gai la va acollir amb simpatia, i això que, com bé subratlla Iván, el guió és molt apocat, «molt de ¡oh, Déu meu, el meu marit!» El públic se la va prendre a conya. Eren temps del glam i alguns anaven disfressats al cine (fins aquí, res extrem), però de tant veure-la hi va haver espectadors que responien als actors de la pantalla, es va alterar el discurs narratiu concebut pel director, Jim Sherman. Allò va ser com l’adaptació que Bacon va fer del retrat d’Innocenci X de Velázquez, però en mesquí.

Tim Curry, tal com va educar Lady Di, en una escena de la pel·lícula.

A 'The Rocky Horror'… no es disfrutarà silent de la pel·lícula, sinó a ballar, a llançar aigua als veïns de butaca i, sobretot, a respondre grollerament als actors. Una de les sessions mítiques (sí, mítiques) realitzades a Catalunya va tenir lloc el 1995 a Sitges, en el cine Prado, ple de gom a gom. La conya habitual va arribar a un clímax únic quan el narrador va aparèixer per primera vegada en pantalla. La platea va arrencar a corejar «Pumares, Pumares, Pumares…», perquè realment s’assemblava molt al crític de cine Carlos Pumares, que corria aquells dies pels carrers de Sitges, encara que no en aquella projecció.

Susan Sarandon recollirà aquest cap de setmana un premi honorífic. El seu va ser un debut d’enveja. Dos films de culte només començar, perquè abans d’interpretar Janet en aquesta transvestida història de terror clàssic, va ser actriu secundària a Primera plana, la gran pel·lícula en què Billy Wilder va exorcitzar els seus inicis en el món de la premsa. Però aquesta és una altra història. El que compta és fins a quin punt 'The Rocky Horror Picture Show' ha estat com un Guadiana als cines de Barcelona, en les inoblidables sessions dobles del Cinema Spring, als Casablanca, al Teatre de l’Eixample, alguna vegada ara a Phenomena, i molts cops gràcies a la sana tossuderia de gent com Edgar, Toni, María, Eva i Iván, que també mereixen un premi. Va per ells.

Outbrain