Barça

L'ANIVERSARI D'UN HISTÒRIC

20 anys de la mort de H.H., 'el Mago'

Helenio Herrera va forjar un dels millors Barça i el millor Inter amb els seus peculiars mètodes

Frederic Porta Barcelona

Ahir va fer 20 anys de la mort d’Helenio Herrera Gavilán, l’entrenador que va revolucionar les banquetes europees durant els anys 50 i 60 del segle passat, personatge de formidable fama en la seva època d’esplendor. Colossal propagandista de si mateix, fixar la seva edat en el decés va resultar tasca impossible. Oficialment, havia complert només 87 anys. En realitat, ningú sap quan va néixer. Ni tampoc on. La majoria dels seus biògrafs diuen que a Buenos Aires, encara que altres situen el naixement a Casablanca (Marroc), fill d'una família molt humil que va emigrar a l'Argentina.

De jove, va ser futbolista de poca volada a França, però va saber disparar-se fins a l’elit del gremi de tècnics al brillar en alguns clubs espanyols, entre ells l’Atlètic de Madrid -liderat pels mítics Carlsson i Ben Barek-, i el Valladolid, el punt d'arrencada de la seva espectacular trajectòria a la Lliga. Tan especial i desitjat resultava el personatge que el Barça va haver de compensar econòmicament el Sevilla i l’Os Belenenses per aconseguir els seus serveis. Va cobrir amb escreix el gairebé utòpic encàrrec de la directiva de Miró-Sans: amb el Camp Nou acabat d’estrenar, se li demanava posar fi a l’hegemonia del Reial Madrid de Di Stéfano. I ho va aconseguir gràcies a dues Lligues i un títol de Copa, aconseguit al capdavant d’una plèiade rutilant d’astres.

Amb la premsa entregada gràcies a la seva habilitat per facilitar titulars, Helenio Herrera es va convertir en H.H. o El Mago, el primer entrenador amb galons de superestrella. Sens dubte, sabia portar els seus pupils amb mà esquerra. Mestre de la psicologia en grup, va encunyar frases per a la posteritat, com la cèlebre: «Amb deu es juga millor que amb onze» per justificar l’esforç col·lectiu quan es produïen expulsions o lesions o una apòcrifa («guanyarem sense baixar de l’autocar») que ell negaria haver pronunciat, però que manté viva la seva llegenda encara avui.

Estrelles dividides

Al vestidor del Barça li va tocar lidiar amb una constel·lació d’estrelles digna de Hollywood. I també, dividida en grups. D’una banda, els hongaresos capitanejats per Ladislao Kubala, a més de Kocsis Czibor, que no van creure mai en els seus mètodes. Amb el mite Kubala ja en declivi per acumulació de lesions i desgast, es va mantenir ferm al relegar-lo a la banqueta i alinear-lo tot just al Camp Nou per acontentar els culers que l’idolatraven.

Entre les trinxeres, la dels sud-americans, encapçalats per EvaristoVillaverde Eulogio Martínez, i la dels seus fidels vassalls, els nois del planter com Segarra, Ramallets, Vergés o Gensana, als quals va augmentar el sou fins a convertir-los en la seva guàrdia pretoriana. Amb la perspectiva del temps, entre els encerts d’Herrera cal esmentar la confiança brindada als futbolistes catalans, als quals apreciava i promocionava pel seu compromís i el coneixement del que comportava vestir la samarreta blaugrana.

Sota el timó d’Herrera, el Barcelona va arribar a col·leccionar la millor davantera que mai hagi reunit cap club en la història del futbol, gràcies a deu figures que els aficionats més veterans paladejaran amb molt de gust. La llista és autèntic caviar: Kubala, Kocsis, Czibor, Luis Suárez, Villaverde, Evaristo, Eulogio Martínez, Tejada, Ribelles i Coll. Amb tanta estrella, també va optar per les rotacions per acontentar els pupils molt temps abans que el terme existís. Al capdavall, també se li adjudica el concepte de catenaccio'sense que H.H. en fos el pare.

El millor Luis Suárez

Després d’una eliminatòria de Copa d’Europa perduda contra el Madrid, esclataria una formidable polèmica. Cinc minuts abans que el fessin fora, H.H. va tocar el dos camí de Milà i allà va convertir l’Inter del milionari Moratti en la potència continental dels anys 60. Coneixedor de la bancarrota econòmica del seu anterior club, maquinaria l’arribada de Luisito Suárez a l’entitat neroazzurra a canvi de 25 milions de pessetes que no van resoldre el dèficit, però sí que van confirmar la pitjor decisió esportiva presa pel Barça en tota la seva centenària trajectòria. Suárez es va convertir en el líder d'un onze descomunal, acompanyat per Burgnich, Picchi, Facchetti, Jair, Corso i el gran Sandro Mazzola. A San Siro arribarien dues Copes d’Europa, tres scudettos i tres Intercontinentals sota la seva ègida.

Amb la seva marxa, la parròquia culer va quedar fracturada en dues: nostàlgics de H.H. i els que no el volien veure ni en pintura, farts del seu narcisisme, devoció pels diners i certs rumors que l’acusaven de fomentar el dopatge quan en l'esport no existia cap control de substàncies prohibides.

Durant els anys 60 i en un Barça tempestuós, es van succeir els intents perquè tornés al Camp Nou, segona època que no arribaria fins a començar els 80 en dos breus períodes disposats per Josep Lluís Núñez en què el ja veteraníssim Herrera encara sumaria una Copa del Rei al seu ampli palmarès. Una biografia rutilant, pròpia d'un mite de les banquetes que encara brilla dues dècades després del seu adeu, certesa que faria feliç el mateix interessat.

Outbrain