Javier Solana ha marcat decisivament la política europea dels últims 15 anys, primer al capdavant de l'OTAN i després desenvolupant la primera política exterior i de defensa de la Unió Europea (UE). La vigília d'abandonar el càrrec, Solana va destacar en una entrevista a EL PERIÓDICO que la UE s'ha d'adaptar a la transferència de poder que s'està produint d'Occident a Orient per no perdre posicions al món. Aquest canvi de correlació de forces encara serà més palpable quan se surti de la crisi econòmica, va subratllar Solana. "La UE ha de canviar de manera de pensar i tenir en compte els canvis fonamentals que s'estan produint", va insistir.

--¿Quins són els principals reptes en la política exterior que ha d'afrontar la UE els pròxims anys?

--A nivell intern, la creació del servei d'acció exterior europeu. D'això en dependrà molt el futur de l'acció de la UE a l'exterior. Espero que hi hagi la voluntat política i l'energia de posar-lo en marxa i aviat.

--¿I a l'exterior?

--Primer hi ha els reptes associats al veïnatge i a la seva estabilitat. Per tant, el Sud, el Mediterrani, és a dir, el procés de pau al Pròxim Orient, les relacions comercials amb els països del sud, els fluxos migratoris... I l'Est, on tenim Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Moldàvia. I més enllà hi ha el repte de ser un actor global.

--¿Què significa ser un actor global?

--Tenir participació i alguna cosa a dir constructiva, positiva i útil per al món. I treballar bé en les institucions del que comença a ser l'embrió de govern global.

--¿La crisi econòmica afectarà la correlació de forces mundials?

--El món que sortirà de la crisi econòmica serà molt diferent del món d'avui i d'ahir. Hi haurà una nova relació de forces. Els països emergents, com la Xina i l'Índia, exerciran un paper cada vegada més important des del punt de vista demogràfic, perquè tindran un creixement que no tindrem nosaltres, des del punt de vista del producte interior brut (PIB) i de la creació de riquesa, perquè creixeran més del que ho fem nosaltres. Per tant, hi haurà una transferència de poder, entenent poder en el sentit més ampli, des de de la nostra zona cap a Orient. Adaptar-se a aquesta nova realitat, no perdre posicions al món i alhora deixar espai perquè tots aquests països puguin desenvolupar-se, puguin tenir el seu lloc, on les seves opinions puguin tenir-se en compte és fonamental. @MORE@

--¿I això suposa?

--La taula on es prenen les decisions ja no pot ser una taula petita de vuit o de set, la taula ha de ser molt més gran i els comensals s'hi han d'asseure des del principi, no només a les postres. Durant molt de temps hem vist com molts països emergents se'ls ha fet esperar que arribessin les postres per deixar-los entrar. Ara això és impossible, i val més que canviem la manera de pensar i que tinguem en compte aquests canvis profunds de transferència de poder que s'estan donant des del món occidental cap a l'Orient.

--¿Així doncs, el Grup dels Vuit és el passat i el futur serà el Grup dels Vint?

--No sé el que serà al final, perquè encara estem començant, El G20 és de moment un pas, no sé si serà un pas definitiu i no sé si serà un pas per tractar tots els temes. Sembla que es pot consolidar com a lloc per tractar les receptes de caràcter econòmic. Però no estic segur que aquest sigui el lloc per a tots els temes de naturalesa política. Però el G7 i el G8, que no s'ha d'oblidar que van ser creats per intentar resoldre els temes financers, formen part del passat.

--¿Si aquest model G20 no és l'adequat per al debat de qüestions polítiques, on s'ha de produir aquest debat, a l'ONU?

--L'ONU seguirà fent un paper fonamental en totes les seves geometries; el Consell de Seguretat, l'Assemblea General, els diferents elements del sistema. Però hi haurà necessitat d'un lloc on es puguin prendre mesures amb un nombre de països comprès entre l'assemblea general i el que podríem anomenar un G2. Crec que és necessària alguna etapa intermèdia per a la presa de decisions en algunes matèries.

--¿En aquest camp podria tenir sentit un model G8 reconvertit?

--El model G8 és tan occidental que fins i tot per a alguns temes de naturalesa no econòmica es quedarà massa limitat. Això no vol dir que en algun moment un format estil G8 pugui assumir-se. La gran paradoxa que tenim és s'han de resoldre problemes globals mentre que els instruments són encara molt nacionals. Agafem la crisi econòmica, no és regional, ni local, sinó global. Neix als EUA, però arriba a tot arreu, països rics i pobres, tots la pateixen d'una manera o una altra. El canvi climàtic també és un problema de naturalesa global. Ningú contamina el seu cel, sinó que contamina el cel, que és de tothom. Per tant, la solució ha de ser global.

--¿La UE pot servir d'exemple?

--La UE és un exemple de com aquesta paradoxa s'ha resolt de forma regional. Els problemes regionals es resolen en l'àmbit europeu i es resolen gairebé tots europeament. I la legitimitat política també existeix de manera important dins de les institucions europees, a més d'uns recursos a nivell europeu, com és el pressupost comunitari. Per tant, la UE ens diu que és possible resoldre aquesta paradoxa, encara que a la UE som 27 països i al món n'hi ha molts més de cent, per tant suposa un salt gairebé al buit. S'hauran d'inventar coses, institucions, i fer-ho amb una certa rapidesa, perquè el temps se'ns tira al damunt.

--Això implica una cessió de sobirania que resulta problemàtica, com es comprova a la UE.

--Les transferències de sobirania són absolutament necessàries. M'agradaria encunyar el terme de sobirania responsable, que els països han d'usar la seva sobirania de manera responsable, perquè les seves decisions afecten globalment. S'ha de fer sobre aquesta matèria, i fer-ho ràpid. S'ha d'avançar cap a una espècie de govern mundial, entre cometes, i penso fer el possible per treballar en aquesta direcció.

--¿Amb el nou tractat es podrà fer un salt endavant en la política de defensa a Europa?

--Hi ha molts instruments nous que puguin reforçar la capacitat d'actuació de la UE. D'instruments no en falten ara, el que és necessari és que vagin acompanyats d'una voluntat política forta.

--¿Què pot aportar la UE davant les crisis internacionals?

--La UE és la més ben preparada per actuar en operacions de gestió de crisi. No és una aliança militar, per tant, no va anar a la guerra. Però té una àmplia capacitat per actuar des del punt de vista militar i sobretot civil, amb policies, jutges, reconstrucció de països. Té una panòplia d'actius que pot utilitzar de manera combinada, una cosa que no pot fer gairebé ningú i que és una de les carències internacionals. Aquest és un actiu que té la UE, que ha provat, que ha demostrat l'eficàcia i que és absolutament necessari, Les accions ja no només requereixen el poder militar, sinó que requereixen una combinació de tots els ingredients de gestió de crisi, que inclouen diplomàcia, ajuda humanitària, actuació policial i judicial, reconstrucció econòmica i política...

--¿La UE serà la potència estabilitzadora d'aquest segle?

--Ja ho ha fet fins ara. En el moment fundador de la reconciliació francoalemanya. En el moment d'estabilització continental, que va ser l'ampliació i la integració dels països de l'Est, que ha suposat un esforç enorme i que va significar l'estabilització de tot un continent després del final de la guerra freda. I queda el tercer moment, que és l'actual, en què la UE s'ha d'adaptare al canvi profund de la redistribució de poder de què parlàvem. En aquesta tercera fase, el que és evident és que ningú té capacitat per actuar en solitari, Per això, la UE és una necessitat objectiva per a tots els països membres per actuar junts al món.

--¿Anem cap a un món multipolar?

--El terme multipolar no m'agrada gaire. El món multipolar em fa venir a la memòria l'Europa post-bismarckiana, l'Europa hobbesiana, de l'equilibri de poders que va acabar en guerres mundials. Prefereixo parlar d'un món multilateral. El món multipolar és un món de suma zero, cal buscar fórmules que no siguin de suma zero, que aportin un govern multilateral.

--La UE manté una històrica relació estratègica amb els EUA. ¿En aquest nou món multilateral, quines altres associacions estratègiques hauria de prioritzar la UE?

--Rússia, la Xina, l'Índia i el Sud-est Asiàtic, el Brasil i Mèxic. També hem establert una relació especial amb la Unió Africana (UA).

--Europa està perdent capacitat d'influència a l'Àfrica en benefici de la Xina.

--Europa té un passat colonial amb l'Àfrica que s'ha d'espolsar i hem fet un gran esforç per aconseguir-ho. L'estratègia de relació entre la UE i la Unió Africana és global per a l'Àfrica, és un pas importantíssim. Però sense cap mena de dubte, la presència de la Xina a l'Àfrica ha augmentat i seguirà augmentant. La Xina ha augmentat la producció, el nivell de vida, la riquesa, i necessita matèries primeres i energia i lògicament en busca on n'hi ha i per tant la Xina estarà molt més present al món del que ho ha estat fins ara.

--¿Com pot recuperar una certa influència sobre els països africans?

--No es perd, el que passa és que els països són més autònoms, més importants, tenen més interessos, que ja no tenen perquè estar lligats només a Europa. S'ha de fer amb una mentalitat completament diferent de com s'ha fet.

--¿Com es pot aconseguir que una UE de 27 membres amb interessos diferents puguin consensuar una política exterior comuna?

--Els interessos no són tan diferents. A la UE hi ha hagut països que han tingut una política exterior global, en altres ha estat més aviat regional i altres han tingut estrictament polítiques de veïnatge. No és tan difícil arribar a acords sobre els grans temes. De fet, només hem tingut un desacord fonamental, que va ser la guerra de l'Iraq, que va dividir tot el món. Però en altres casos les diferències no són tan fonamentals.

--¿I en el cas de Rússia?

--En el cas de Rússia, hi ha una diferència salvable entre aquells països que consideren Rússia un veí i els que consideren Rússia no només un veí, sinó un actor estratègic. En uns pesa més la condició de veïns, perquè han viscut en l'òrbita de l'antiga Unió Soviètica, i altres valoren més el paper estratègic que pot jugar Rússia a nivell internacional, ja sigui a l'Iran, en la lluita contra el terrorisme, en la proliferació d'armes de destrucció massiva... Crec que tots aquests problemes són solubles. L'última cimera UE-Rússia del 18 de novembre passat va ser molt més tranquil·la cordial i més eficaç que altres cimeres anteriors, en particular després de la guerra a Geòrgia.

--Els països de l'Est veuen més Rússia com una amenaça que com un veí.

--Un veí ho pot ser tot, una cosa i l'altra. Quan el veí és molt gran, quan la teva història ha estat molt lligada al comportament d'aquest veí amb tu, doncs és clar que et marca. Però han de ser capaços de reconciliar-se també. I hem de tractar amb la Rússia d'avui, no amb la d'ahir. És veritat que Rússia ha de fer un esforç també, demostrar que ha canviat. Rússia ha estat sempre una potència, independentment que una part de la seva història hagi estat la Unió Soviètica. Rússia ha d'assumir un paper constructiu al continent europeu i tenir bons veïns i portar-se bé amb ells. I un té bons veïns si s'hi porta bé.

--¿Quines han de ser les fronteres de la UE? ¿Fins on és convenient ampliar-se cap a l'Est?

--Ara la UE té definides les fronteres per molts anys. Hi ha els països que formen part de la UE, més els països que són candidats a entrar-hi --Croàcia i Turquia-- i els països dels Balcans. Amb els altres es poden tenir relacions estretíssimes, però no veig que en un futur pròxim aquests països hagin de passar per ser membres de la UE. Les relacions poden ser tan estretes com es vulgui, però sense que calgui arribar a ser-ne membres.

--Això val per a Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia i Geòrgia.

--La UE com a tal està avui continguda pels seus membres més els països que en són candidats, que estan fonamentalment als Balcans.

--La UE sembla condemnada a exercir el paper de financera en la resolució del conflicte arabo-israelià, però amb limitada influència política.

--Segons el meu parer, repetir aquest mantra que està condemnada a no ser influent és un error. És una frase feta que no s'ajusta a la realitat. La UE és un actor polític de primer ordre, estem en totes les negociacions polítiques. El que passa és que és un tema molt difícil, si no ho fos ja estaria resolt. I sens dubte, els EUA hi tenen un paper més rellevant, perquè tenen una influència sobre Israel que els altres no tenen.

--¿L'energia pot constituir un problema de seguretat per a Europa en el futur?

--Europa no ha tingut problema de seguretat energètica, ni tan sols en l'època de la guerra freda. La primera vegada que hi ha hagut talls de subministrament ha estat a través d'Ucraïna els últims anys, ja després de la guerra freda. Espero que sigui l'última vegada que passa. Estem avançant els contactes perquè aquest hivern no tinguem problemes. El problema que se'ns pot presentar en el futur és de falta d'inversió per part de Rússia en les seves infraestructures. Europa vol canviar la seva estructura energètica, gastar més bé, canviar cap a energies més renovables, tot una combinació de mesures que donaran més autonomia energètica. La UE, com a tal, no té gas. El del mar del Nord està pràcticament esgotat. Per tant, no tenim fonts energètiques, però tenim una capacitat tecnològica molt gran per utilitzar energies renovables. Hauríem de fer també un esforç a optimitzar les connexions elèctriques entre països. No hi ha capacitat per transferir l'energia elèctrica d'un país a un altre. A vegades és sorprenent que no s'hagi fet ja.

--¿Quins són els seus plans per al futur?

--No tinc plans específics encara. Però en termes generals m'agradaria seguir fent gairebé el mateix que estic fent ara. Una mica més a poc a poc, una mica més tranquil. Seguiré en l'àmbit públic, però no em dedicaré a la política.

--¿El món acadèmic, els centres internacionals de reflexió?

--Les possibilitats són moltes i variades, des de l'ensenyament fins a la reflexió, a la participació a ajudar a resoldre un conflicte, assessorar a qui pugui necessitar-ho, treballar en la mateixa direcció que fins ara. Es poden fer moltes coses des de fora de les institucions, per avançar en resolució de conflictes.

(Una versió més reduïda es va publicar a 'El Periódico' el 30 de novembre del 2009)