elPeriódico.com

«Primer, no es poden matar els espanyols; segon, no s'enviaran proves de vida als mitjans de comunicació; tercer, no es donarà cap ultimàtum, i quart, els ostatges han de poder trucar a les seves famílies de tant en tant». Aquestes són les quatre condicions que Mustafà Xafi va imposar a la cèl·lula d'Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI) dirigida per Mokhtar Belmokhtar, àlies el Borni, per començar a negociar l'alliberament dels voluntaris catalans Alicia Gámez, Albert Vilalta i Roque Pascual, segrestats el 29 de novembre a Mauritània quan viatjaven en una caravana de l'oenagé Barcelona Acció Solidària (BAS). El maurità Xafi, conseller del president de Burkina Faso, Blaise Compaoré, va ser el mediador elegit per les dues parts per buscar un acord que permetés la posada en llibertat dels cooperants. L'avalava la seva exitosa gestió en el rescat, l'abril de l'any 2009, de dos diplomàtics canadencs que també havien estat segrestats pel grup liderat per Belmokhtar.

D'esquerra a dreta, Albert Vilalta (baixant de l'helicòpter), Roque Pascual i el mediador Mustafà Xafi. AFP / AHMED OUOBA

Més informació

• «¿Com va el Barça?»
• Maurità, poliglot i astut

• Tags: Internacional

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 2 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 28 de agost de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

El Borni va acceptar totes les condicions de Xafi. I no només això. També va accedir a la pretensió del negociador de veure els ostatges, cosa completament inusual en els segrestos d'aquestes característiques. Això va passar aproximadament un mes després que Gámez, Pascual i Vilalta fossin capturats pels terroristes en una acció que, segons relata Xafi, podria haver acabat en un veritable bany de sang. «La caravana va tenir una sort immensa, perquè AQMI volia matar gairebé tots els membres de l'expedició. Pretenia interceptar l'últim vehicle del comboi, capturar un nombre indeterminat d'ostatges i avançar la caravana disparant els ocupants dels altres vehicles».

Per sort, dos fets inesperats van impedir aquests plans tan sinistres. El primer va ser l'aparició, en sentit contrari, d'un camió amb matrícula marroquina. I el segon, i més determinant, va ser la reacció de Vilalta. «L'Albert no va voler baixar del vehicle, com li ordenaven, sinó que va agafar la ràdio i va intentar alertar la caravana -explica el mediador-. Per això li van disparar i el van ferir al turmell, al genoll i a la cama. Però la seva trucada d'alerta va ser decisiva per impedir una massacre, perquè va fer que els terroristes tinguessin por d'una resposta per part d'alguns dels membres de l'expedició i optessin per fugir ràpidament amb els ostatges».

Segons la informació de què disposa Xafi, el comando d'AQMI que va portar a terme l'operació estava format per quatre o cinc homes, dos dels quals eren mauritans, i un altre, malià. No els va resultar difícil conèixer l'itinerari del comboi de l'oenagé catalana. A Mauritània, explica el negociador, hi ha com a mínim unes 300 persones vinculades a AQMI que «circulen lliurement» i controlen els moviments dels occidentals al país.

CAP AL BÚNQUER / Una vegada consumat el rapte, els terroristes van fugir cap a Mali, guiats per Omar Sahrauí, l'activista que va ser detingut i condemnat a 12 anys de presó i l'excarceració del qual va facilitar l'alliberament de Vilalta i Pascual. Van viatjar durant tota la nit i es van proveir amb el carburant i els aliments que les cèl·lules d'Al-Qaida tenen distribuïts pel territori, enterrats al desert. També les armes estan enterrades sota la sorra. Els tres cooperants catalans van ser traslladats a un búnquer al Sahel. Allà van transcórrer els primers mesos del seu llarg captiveri.

Poc després de l'assalt, Xafi va començar a rebre informació sobre el segrest. «Dos dies després, jo ja sabia que un dels catalans estava ferit. El Govern espanyol va reclamar ajuda a tots els països del Sahel, i quan el seu enviat especial va arribar a Burkina Faso, vam mantenir una reunió i li vaig explicar el que sabia. Va ser llavors quan em van confirmar que el responsable era Belmokhtar. A partir de llavors, vam organitzar el primer viatge al bastió».

Les visites del mediador al santuari d'AQMI al Sahel seguien sempre el mateix patró. «Eren ells els que em trucaven, des de telèfons diferents, i em donaven les coordenades per a les cites, que solien tenir lloc a la frontera entre Burkina Faso i Mali. Una cop allà, s'encarregaven del trasllat fins al punt de la trobada amb Belmokhtar. Els terroristes, explica Xafi, dormen durant el dia a l'ombra dels cotxes, i a la nit, «a l'hotel de les mil estrelles». És a dir, al ras.

MEDICINES I ALIMENTS / En aquell primer viatge, el negociador portava paper higiènic, sucs, galetes i molts medicaments que havien estat subministrats per l'Executiu espanyol. «Espanya va enviar de seguida un avió carregat de medicaments -recorda-. Sens dubte, l'espanyol ha estat el govern que ha tractat més bé els seus ostatges, ja que des del primer dia els va fer arribar tota mena de medicines, roba i aliments». Aquells primers medicaments van servir, entre altres coses, per evitar que les ferides de Vilalta s'infectessin. A més, a través dels segrestadors, Gámez va fer arribar a Xafi un paper amb una sèrie de demandes de productes per a la seva higiene personal.

Els ostatges menjaven el mateix que els seus captors: bàsicament arròs, macarrons i farina. I carn, tot i que molt de tant en tant. «Allà, al desert, no hi ha res. No hi ha animals i els terroristes no estan en contacte amb la població perquè els en proveeixin. Tenen sacs d'arròs, de pasta i de farina, i això és el que mengen. Només de manera excepcional poden aconseguir una mica de xai».

Havia transcorregut una mica més d'un mes quan Xafi va rebre una notícia inquietant: Pascual patia un problema cardíac i estava greument malalt. Va ser llavors quan va exigir veure els ostatges. Finalment, ho va aconseguir. Aquell va ser, assegura, el moment més difícil per a ell. «És molt dur veure gent innocent injustament detinguda». Tanca els ulls i repeteix: «Molt dur».